Esperança Camps - Dietari

Anar (o no) al supermercat

Mercè Rodoreda

Dimecres, 4 de febrer de 2009

He assaborit a poc a poc l’epistolari entre Joan Sales i Mercè Rodoreda. Un grapadet de cartes cada nit, per no embafar-me. Ara ja l’he acabat i l’he desat a un lloc ben accessible de la biblioteca. La lectura d’aquesta correspondència m’ha deixat un regust agredolç. Em fa l’efecte que ara sé massa coses que no hauria de sebre de Mercè Rodoreda i de Joan Sales. Ara és com si m’haguessin dit que els reis són els pares. M’ha passat com quan era petita i descobria la cara a un radiofonista a qui tenia idealitzat: era gras i baixet i calb.... A la Rodoreda la “coneixia” perquè l’havia llegida. És cert, que algunes persones pròximes a ella havien parlat de com era, de com era el seu caràcter i com havien estat les seues relacions, Hi havia biografies... però no és el mateix. Llegir-ho directament, i posar-hi la seua veu dóna més força als testimonis. A Sales el “coneixia” menys, però els últims anys han estat època de reconeixements i homenatges que l’han tret de l’oblit. Les cartes m’han mostrat el retrat s’un home obsessiu i amargat. Malalt pel país i per la literatura.

Tal vegada el que coneixia de Mercè Rodoreda, la seua obra literària, ja m’era suficient per a estimar-la, per fer-me’n una composició. Tal vegada no m’ha agradat conèixer alguns detalls de la seua vida que la posen al nivell dels altres. Ja sé que no ve al cas, però la frase em va semblar magnífica i la reproduesc aquí. Fa uns mesos, Gemma Nierga entrevistava Sara Montiel a La Ventana. L’actriu venia a dir que ja no hi ha estrelles com les d’abans, i ho justificava dient que una actriu que quan es lleva el maquillatge i la perruca es posa el xandall i va al supermercat, no és una estrella. “A mi nunca me verás en el supermercado”, va afirmar. Idò, això. Que molt bona, la idea de documentar com més millor la vida i l’obra dels nostres autors i artistes, però tal vegada no l’hauríem d’exposar tant.

Tal vegada no caldria que anessin al supermercat.