Onada dins el port
Escric això des de la feina. D'aquí a cinc minuts baixaré a dinar. Fa sol. Tenc els ulls plens d'imatges de desastres que em duen a recordar altres tragèdies més petites i quotidianes. Però dramàtiques, també.
Des del divendres pens que hauria d'escriure alguna cosa sobre el terratrèmol del Japó. Em sent incapaç. Des del primer moment em vaig sentir atrapada per la bestialitat de les imatges de la llengua d'aigua que entrava dins la terra i ho arrasava tot. Les cases semblaven de paper i les barques eren com maquetes... No record haver vist víctimes ni supervivents. Fins moltes hores més tard no em vaig demanar quant de temps havia transcorregut des del terratrèmol fins que el tsunami va tocar terra al primer poble. És a a dir, si els habitants d'aquelles runes havien tingut temps de fugir corrents de la llengua d'aigua. Em va sebre greu detectar aquesta falta d'humnaitat. Inmediatament vaig cercar una excusa: el cinema i la sobreinformació. Estem tan acostumats a veure pel·lícules de desastres que el que veiem que ha passat al Japó ens sembla ficció. Fins i tot, els periodistes tenim tendència a fer comparacions i a dir als espectadors que el que veuen seria digne d'una pel·lícula d'Spielberg. De víctimes n'hem vistes pques. Ni morts ni ferits. Com a les Torres Bessones. En canvi, a Haití, en vam veure desenes de morts escampats per les voreres i enmig de la runa. Ja se sap que els japonesos són molt seus, nets i organitzats. Avui ja sí, tres dies després, veim llàgrimes. Algunes dones remenen entr les runes del que suposen que era casa seua i trauen un quadre o una fotografia entre llàgrimes. Mentrestant, a la televisió aquesta de 24 hores, NHK, fan un seguiment exhaustiu, amb explicacions i debats de la situació dels dos reactors nuclears en perill.
A una altra pantalla, ahir vaig veure que a Televisió Espanyola volien sebre si aquí hi ha perill de tsunami. Tenia el volum abaixat, però vaig veure les imatges del port de Ciutadella fa uns quants anys, amb les aigües retrant-se després d'haver fet una endemesa. Era un fosquet, en Jesús i jo estàvem a punt d'entrar al concert conjunt de Serrat i Sabina a l'estadi del Levante i na Sònia em va enviar un SMS. Un altre desastre al port de Ciutadella. Tot destrossat, deia. Vaig recordar aquella rissaga dels anys 80, tal vegada el 1984, no ho record amb precisió, 21 de juny, jo estava a punt de tornar a casa perquè havia acabat el curs a la Universitat. La meua àvia, la meua padrina, que vivia allà baix ho contava desastrós. Recordava el soroll de l'aigua com el d'una bomba. I la veig encara, en una fotografia, estalonada en una barca varada, amb les mans al cap, mirant la destrossa.
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (1) |
Re: Onada dins el port
Aquests dies no em podia treure del cap la rissaga al port de Ciutadella d'agost de 2000. No va ser destructiva. Recordo que me la mirava des de la terrassa d'un bar des Pla com hipnotitzada per la força de l'aigua. Les fotos que m'envià ma germana de la rissaga del 2006 encara em fan eriçar la pell.