A Palma, amb Cançoníssima
L'exposició comença a agafar forma
Escric això a la terminal D 92 de l’aeroport de Palma. Avui és dissabte. Són les sis i quart del matí, tal vegada penjaré això al blog avui vespre, quan arribi a casa. D’aquí a menys de tres hores he de ser a la feina. Ara esper per embarcar al vol UX 4005 cap a València. Encara és fosca negra i aquí tenen l’aire condicionat massa fort. El pas per l’arc de seguretat ha estat, com sempre, un exercici de meselleria per part de tots nosaltres, els viatgers. Una coa llarguíssima guiada per un caminet artificial tot fet de tanques que obliguen els passatgers a fer un eslalon gegant sense tenir-ne cap ganes. Tothom, homes, dones, fillets i filletes, i també algun ca, anàvem avançant com un ramat de bens fins arribar al moment de dipositar tot el que portàvem dins una safata transparent, fins a posar les nostres bosses dins un aparell, fins a que algun membre d’una empresa privada de seguretat ens palpés si per aquelles coses, l’arc avui tenia el dia capriciós. Això que deia, un ramat de bens...
Intentant evitar l'impacte de sol a les portades
El viatge a Palma no ha durat ni 24 hores. El temps suficient per presenciar el muntatge i inauguració de l’exposició Cançoníssima al Casal Solleric, i assistir a un magnífic recital de Raimon al Teatre Principal. Concert antològic, el titulaven. I sí. Les noves i les velles cançons acompanyat per dues guitarres, un contrabaix i un clarinetista. Un concert ple de força i ple de contenció a la vegada. Un públic que sap que s’ho passarà bé, i que no està disposat a abandonar el teatre sense escoltar Al Vent, Diguem no, Com un puny o Veles e vents. El cantant ho sap, i ha deixat totes aquestes peces pels bisos, que ja té mesurats. Anit, escoltant-lo tan ple de força com deia, em preguntava si encara s’ho deu passar bé cantant aquestes cançons. Al vent ja té cinquanta anys, i ell encara la canta amb aquella força i aquella ràbia..., amb el peu damunt la cadira, gratant la guitarra com si li anés la vida. Amb tot, vaig poder constatar com les cançons noves que va entrequalcar amb les antigues, són com una mena de passar comptes. Un mirar cap al passat, amb referències constants, més encara, als seus pares, a la seua infantesa, i a la pols del seu carrer. Vaig escoltar per primera vegada un tema que ha titulat He passejat sol pel València, on fa sortir tots els seus referents, des d’Ausiàs March i Jaume Roig fins a Joan Fuster i Andreu Alfaro, i la mar, i son pare...
El cartell on s'explica el per què de tot
Ara és dissabte a la nit. Acab de sortir de la feina amb la incertesa sobre les conseqüències d’un sisme de força 6,2 a Veneçuela, amb la constatació que per fi han asfaltat la Gran Via i el cotxe no bota com abans, amb la necessitat d’encetar el bòtil de solució única per a les lentilles que acab de comprar a una farmàcia oberta les 24 hores, amb l’oloreta que m’han deixat a les galtes les efusives besades que m’ha donat la petita de la casa quan he arribat.
Actes |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
