Després de llegir Jo confesso, de Jaume Cabré
Un parell de mesos he tardat a llegir Jo confesso. No ha estat per vessa ni per falta de ganes. Ho he fet a posta. Hi ha llibres i autors molt perillosos. Perillosos per als aspirants a escriptors, vull dir. Són textos que tenen una capacitat hipnòtica de la qual no te n’adones. I aquest és el perill: com més bona és l’obra, més imperceptible és aquest poder. Les conseqüències de tot plegat a vegades poden ser nefastes per al treball de l’aprenent o del principiant o del despistat. Ho vaig mig insinuar aquí fa un parell d’anys. A la llista, a banda dels autors que cit al post, hi podria afegir, per exemple, Thomas Bernhard o Manuel Baixauli. I ara, Jaume Cabré. El Jaume Cabré de Jo confesso.
L’efecte secundari d’aquesta novel·la no és només que si vols ser escriptor et venguin moltes ganes de posar-te a escriure quan estàs llegint-la, sinó que el que escriguis sigui un pastiche, una vulgar imitació de l’estil de l’obra, que s’aferra, s’encomana, s’empelta.
Tothom n’ha parlat molt i molt bé de la novel·la. Jo faig tard. Per això n’Esperança parlarà de les sensacions que ha tingut mentre la llegia. Mentre entrava sense adonar-se’n en la ment del petit Adrià i sentia una enveja colossal de l’univers que es vivia al despatx del meu pare mentre estrenyia fortament en Carson i n’Àguila negra que vaig comprar a ca n’Adrian vella que era una botiga de porquerietes que hi havia a Ciutadella quan era petita, molt a prop de l’escola de monges on anava molt formaleta vestida amb l’uniforme que la meua mare em planxava i amb les camises emmidonades que li feien mal al coll i li deixaven rastres vermellosos a la pell tant tendra. I allà, a més d’indis de plàstic i pistoletes de goma compràvem magnèsia i regalèssia i xiclets bazoca-bazoca, se estira, se estira, se hincha y esplota.
L’arranc de la novel·la és fulgurant, impressionant i dolorosíssim. N’’Esperança es va quedar sorpresa, tal vegada un poc despagada, quan va escoltar de la boca del propi Cabré com va transcórrer el procés d’elaboració, quan l’autor va venir a València fa unes setmanes, a l’Octubre CCC, i va explicar davant un públic embadalit, entregat i complagut, que només molt al final de tot, quan ell ja sabia com havia anat la història, quan ja coneixia ben bé l’Adrià Ardèvol, va poder escriure fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable i pensar que ara sí, que ara podia donar per inacabada aquesta novel·la.
N’Esperança ha patit molt llegint aquesta obrassa. Ha patit de plaer, és clar, però també ha patit de patir perquè Cabré cita un parell de vegades Hopper, el pintor americà que he fet sortir unes quantes vegades a la novel·la encara en cerca de títol que, si no hi ha novetat, Bromera publicarà el mes d’octubre que ve. I Cabré ha escrit a Jo confesso capítols sencers en lletra cursiva, que és un altre recurs que hi ha aquesta novel·la encara inèdita de n’Esperança.
Jo confesso no és una novel·la. Bé, si que ho és, però també és un d’aquests postres que ara estan de moda, que es presenta a taula dins un got de vidre transparent, molt petit, a través del qual es veuen les capes que el formen. Un gotet de tres o quatre xocolates i no sé quantes textures. Per gaudir-ne plenament, el comensal ha de fer anar la cullereta, que sol ser llarga i estreta, fins baix de tot del got, i a poc a poc, anar arrossegant una petita porció de cada capa fins a la superfície. Només així es pot gaudir plenament de la lectura de Jo Confesso, una lectura que avui declar públicament que he donat per no acabada de llegir, perquè he arribat a la darrera pàgina, i al dramatis personae, però crec que no podré acabar-la mai de pair.
PS. bé... de tot allò que és una reflexió sobre el mal i una prospecció a no sé quants segles de la civilització occidental ja ho han dit altres molt millor que jo...
Parlar dels altres |
Següent | Anterior | Comentaris (3) |
Comentaris
Re: Després de llegir Jo confesso, de Jaume Cabré
Gràcies, Montserrat, serà gust trobar-te per aquí de tant en tant.
Que ben dit!
Esperança, és la primera vegada que et llegeixo al bloc i sé que no serà la darrera. Moltes gràcies per aquesta aproximació, que comparteixo... saps allò tan gratificant de "ha dit exactament el que jo penso"? Doncs això!
Re: Després de llegir Jo confesso, de Jaume Cabré
Per fi, he passat per aquest article! L'intuïa i m'ha agradat trobar-m'hi reflectida! M'he pres la llicència d'agafar-te unes paraules... ;)
una abraçada!