Esperança Camps - Dietari | #agurETA #bakeaorain

#agurETA #bakeaorain

Divendres, 21 d'octubre de 2011

No seré original, ja ho sé. A aquestes hores ja s’han escrit desenes, milers d’articles sobre el cessament de la lluita armada per part d’ETA. No puc afegir res al que s’ha dit. Hem fet un alè. Viurem més tranquils sense ells. Les reivindicacions polítiques, totes, es podran defensar ara en llibertat als diferents parlaments. Sense amenaces, sense por.

D’ETA, és clar, ens quedaran les imatges d’atemptats infames. Milers de metres de cintes de vídeo, milions de fotografies, hores d’enregistrament d’àudio, amb les conseqüències dels cotxes-bomba, dels trets al bescoll. Primer a la ràdio i després a la tele, pràcticament sempre he treballat a la secció d’Espanya. Això volia dir, a finals del 80 i pràcticament durant tots els noranta i els primers anys dels 2000, parlar d’ETA un dia si i l’altre també. Els atemptats de Mutxamel, el de El Corte Inglés de València, el de Manuel Brosseta... el de Vic, el de Saragossa... Hi va haver una època que a l’ordinador hi havia sempre obert un document titulat últims atemptats d’ETA i només calia actualitzar-lo amb l’últim per a emetre el vídeo... Era com una rutina. Record aquella desarticulació del col·lectiu Artapalo a Bidart, l’any 1992, amb Pakito a la cúpula de la banda, que va ser un diumenge a migdia i jo era a la ràdio, i en vam parlar abastament. Els papers de Sokoa, el segrest i l’alliberament d’Ortega Lara, d’Emiliano Revilla, de Julio Iglesias Zamora. El segrest i l’execució de Miguel Àngel Blanco el vam seguir molt de prop a Canal Nou, amb una programació especial. I l’assassinat d’Ernest Lluch. El dia que ETA va declarar aquella treva del 1998, el 16 de setembre, jo era a l’hospital perquè acabava de néixer na Júlia, i els companys em van enviar un fax amb la portada del diari del dia. I vaig pensar, mira que bé, na Júlia estudiarà ETA als llibres, però no ho escoltarà a la ràdio. No va ser així. Na Júlia i n’Emma han escoltat Iñaki Gabilondo molts matins, abans d’anar-se’n a l’escola, parlar del fàstic que li feia aquesta banda de fanàtics. Després van venir més treves, més atemptats, més detencions, més localitzacions de material, més judicis.... més de tot.

Avui encara hem de celebrar que la banda ha pres aquesta decisió. Demà, els responsables que tot acabi bé s’han de posar a fer feina. Sense morts als escons o als carrers i sense la runa dels cotxes bomba és molt més fàcil dialogar. Sense focus, també. Persones a la segona o a la tercera línia de cada banda fent una feina fosca, facilitant la dissolució. Als parlaments i als ajuntaments, política, paraules, debat d’idees, discussió, respecte. Respecte a les víctimes. Sempre. Tot. Però generositat i ganes d’acabar-ho bé i per sempre. Les paraules gruixades s’han d’aparcar. Els retrets, també. Avui és el segon dia de no ETA, i fins i tot els ennivolats tenen un color meravellós.