Esperança Camps - Dietari

deman un cafè amb gel i n’assaboresc
el punt d’amargor cítirca.
et contempl feinejant a la barca.
Em mires.
pag el compte i m’atrac a la riba.
m’assec al norai i et reclam
que em duguis a la ratlla de la posta.
Em veus.
sí, som la turista perfecta i tu ets el grum que necessit:
dus la roba bruta i encara no has desembullat les xarxes,
la barca fa pudor d’esquer estantís i de peix escatat.
Em pesques.
tens les mans mostoses i fan
la ferum històrica dels dies i les nits
que has passat a la mar.
Em toques.
cercaves la sirena que et cantava a l’orella
i has trobat la guiri que només et vol els llavis.
has topat amb mi i et dic: vull anar al sol.
M’acaricies.
el pare em contava facècies:
el sol té un lloc per anar a dormir, em deia.
a ell li ho van dir l’avi i els vells pescadors del port
petit i llaminer on cada fosquet arriben les barques
carregades de peix modest escortades per les gavines.
Em beses
. et pos tres bitllets a la mà i insistesc: vull anar al sol.
m’assec amb els peus fora de la barca
jug amb els esquitxos i et mir.
M’estimes.
governes en silenci aquesta nau senzilla,
petita, pensada per a turistes.
jo som la viatgera que t’ha llogat sencer i et demana
el viatge impossible,
el que no té tornada,
el darrer.
trec el quadern i escric aquestes quatre
retxes mal garbades abans deixar-me caure per babord.
Em ploraràs