Crec que només l’atzar m’ha dut a llegir en pocs dies de diferència aquelles cartes entre Gil de Biedma i Ferraté, i ara aquestes petites memòries de Luis Goytisolo. Dic petites pel format del llibre que no arriba a les 150 pàgines. No sé per què m’encisen les vides d’aquests autors de la generació dels 50. Fills de la burgesia econòmica catalana, la majoria dels quals tenen el castellà com a llengua de creació.
El llibret de Goytisolo, Cosas que pasan, és una delícia. No ha volgut fer una autobiografia ni unes memòries sistemàtiques. S’ha decidit a contar els dos o tres episodis de la seua vida que, al seu parer, van ser fonamentals en la construcció de la seua personalitat i de la seua obra literària. Justament, a mesura que passen les pàgines el lector se n’adona que Goytisolo no se sap escriure sense parlar de la seua literatura. Parla també, bastant de passada, de les relacions amb els amics. De la manera de divertir-se, del focus d’atracció que era la Costa Brava. No fa sang, no aprofundeix. Calla més que conta, i ningú no en surt gaire mal parat. Ho fa tot amb un estil pulcríssim. Una prosa neta, clara que només es pot practicar des de la distància i el temps que ha passat des que van succeir els fets que s’hi expliquen.
De la infantesa explica les tres cases on va viure, la mort de la seua mare l’any 1936 durant un bombardeig a Barcelona. La seua relació amb un pare quasi absent per malaltia. La seua relació amb els germans... El to és distant, parla del fillet que ell era com d’un al·lot desvalgut, normal, poc ambiciós.
Explica la seua militància circumstancial amb el Partit Comunista. La seua anada al congrés de Praga quan ell ja n’estava desencantat, quan ja havia escrit Las afueras i l’únic que li importava era la literatura. Hi va anar, diu, per quedar bé, per dissimular, per cobrir l’absència d’un dels dirigents. A la tornada el van detenir. De la seua estada a Carabanchel va recollir dos fruits: la tuberculosi i el monument literari de la seua vida: Antagonia.
M’agrada la capacitat de Goytisolo d’explicar com i perquè va escriure aquesta obra. M’agrada veure com se la mira des de fora i parla de l’obra i al mateix temps parla d’ell.
Em sembla que la lectura de Cosas que pasan m’ha posat deures. Era molt jove quan vaig llegir Antagonia i no estic segura d’haver-la entès. O al menys, crec que no vaig entendre el que l’autor em volia dir. Hi tornaré. Sí. Tornaré primer a Las afueras i després a Antagonia.
Hola Esperança, com que llig els suplements quan puc, avui precisament acabe de llegir una ressenya que va escriure Jordi Gracia en Babelia (3-10-09) sobre el llibre biogràfic de Goytisolo. El crític li retrau un excés d'egocentrisme a l'hora de parlar de la seua obra literària, entre d'altres qüestions. El cas és que, entre la ressenya i el teu comentari, m'han envaït les ganes de visitar una obra que és desconeguda per a mi (he llegit a Juan, però a Luis no). I també de llegir la biografia.
Re: Les "Cosas que pasan" de Luis Goytisolo
xavier: no he llegit aquesta ressenya que comentes. amb tot, si un té més de setanta anys i escriu unes memòries o unes notes autobiogràfiques, em sembla que està permesa aquesta dosi d'egocentrisme. si no, de què ens serveixen als lectors "cotilles". i pel que fa a la seua anàlisi d'antagonia, a mi ja em va bé que el mateix goytisolo me l'analitze, o, com a mínim que em diga per què i en quines circumstàncies la va escriure. com explique en el post, jo era joveníssima quan la vaig llegir, em faltava molt de background i crec que no hi vaig entrar del tot. ara, quan hi torne, segur que la llegiré d'una altra manera, encara que no estiga del tot d'acord amb l'autor.
ens llegim