Esperança Camps - Dietari

Setze anys

Dilluns, 16 de novembre de 2009

És la una de la matinada de dilluns, setze de novembre de 2009. L’al·loteta de la fotografia avui fa setze anys. És la nostra filla gran. La primera que va arribar a omplir la casa de rialles. El primer dia de la seua vida, de la nostra vida junts, va començar a observar-nos amb ulls interrogants i encara continua així: interrogant-nos sempre i en cada moment.

Estic poc inspirada: és tard i el diumenge ha estat molt feixuc a la feina. A més, em costa escriure sobre les meues filles sense empastifar de baves la pantalla de l’ordinador, sense ser indiscreta, sense donar massa detalls de les seues vides. Unes vides que nosaltres només podem intentar ajudar a que siguin plenes, riques d’experiències i de coneixements. Només podem intentar donar a les filles els instruments perquè comencin a descobrir el món, perquè aprenguin a distingir entre la gent que els vol bé i la gent que els vol mal. Els podem donar instruments com el respecte, la solidaritat, la curiositat, l’interès. L’amor. L’amor a l’amor, a la vida i als altres. M’agradaria tenir els instruments per aconseguir la felicitat i regalar-los els avui embolicats amb paper de cel·lofana.

La filla gran de casa estudia primer de batxillerat. Ciències pures. És una estudiant brillant. És una bona lectora. Li agrada el manga. Estudia japonès i practica taekwondo. Va abandonar el piano. Li agrada cantar. Fa un sushi boníssim. És capaç de menjar-se la sopa de maravilla amb palets xinesos. No té sentit de l’orientació. Té pocs amics, però molt bons. És present a unes quantes coses d’aquestes que ara s’anomenen “xarxes socials”. És puntual. Té un exagerat sentit de la justícia justa. Practica el sarcasme i el domina amb mestria...

També té defectes, és clar, però aquest no és el lloc per a explicar-los. Els defectes els negociam a casa. Avui és festa. La celebrarem amb setze espelmes (no val posar un 1 i un 6) damunt un pastis de llimona de Royal, d’aquests que es venen al súper i els has de preparar a casa. Ens l’ha demanat ella. És el seu pastís preferit... nosaltres hauríem gaudit més amb alguna cosa més sofisticada, com ara un semifred de xocolata, però ella fa els anys, i ella mana (només avui).