Esperança Camps - Dietari

Vint anys

Algú va cantar un dia allò de veinte años no es nada, un altre conta els anys de vint en vint i em sembla que ja en fa més de vint que va dir que en feia vint que deia tenia vint anys. Idò, avui fa vint anys que visc a València. Vint anys que em vaig incorporar com a redactora a allò que s’anomenava Canal 9 Ràdio. I sí, ara i aquí puc afirmar que vint anys són molts. Moltíssims. Tots.

El deu de juliol del 1989 vaig entrar per primera vegada a les instal·lacions de la ràdio, a Blasco ibáñez. Aquell dia vaig conèixer un munt de gent. Ens anàvem presentant i em costava memoritzar els noms i associar-los a les fesomies i els càrrecs que ocupaven. La directora Rosa Solbes, el sotsdirector Angel Martínez, el cap d’informatius Francesc Bayarri, la cap de programes Emília Bolinches, el cap dels tècnics Paco Calabuig, Jaume Tamarit i tot l'equip d'esports.... Aquell primer dia també vaig conèixer un trio que intentava fer un programa nocturn farcit “d’humor valencià”: Ferran Torrent, Emili Piera, Manolo Jardí... I Alfons Cervera, que s’havia d’encarregar del programa dels matins. Ximo Rovira, que feia el despertador.I Carles Cano i Tonino, que feien l’infantil matinal dels dissabtes. A poc a poc es van anar incorporant companys: Maria Josep Poquet, Pino Díaz, Empar Marco, Amàlia Garrigós, Jaume Muñoz, Emili Gisbert, que ens donava lliçons de periodisme cada vegada que parlava... i més redactors i tècnics i guionistes que havien d’omplir vint-i-quatre hores de ràdio en valencià per als valencians.

Aquella ràdio estava per estrenar. Ens il·lusionava la possibilitat de fer una ràdio pública d’abast autonòmic. Per a mi això era un regal. Fins el dos d’octubre no s’havien inaugurar les emissions. Tot estava per fer. Teníem tot l’estiu per anar dissenyant els programes, fer proves, intentar models. Personalment, a mi em va tocar valencianitzar un accent massa menorquí pels gustos de la direcció. Joan Tormo i Empar Marco van tenir feina d’embarc aquell estiu amb mi. Jo era com un element exòtic enmig dels meus companys. Desconeixia del tot el País Valencià. Ho confés. No tenia agenda!! Vaig haver de memoritzar noms, càrrecs, toponímia... Fins al juliol del 1989 havia posat els peus tres vegades a València: totes tres, viatges de quaranta-vuit hores per anar complimentant el procés de les oposicions. Eren dies que manllevava a les vacances que em corresponien per haver treballat durant l’hivern a la Cope. En Pep Cabrinetti, el director, em mirava amb escepticisme cada vegada que li deia que havia superat una etapa de les proves. M’advertia que no em quedarien vacances per a l’estiu... i jo li deia que tal vegada tindria sort i que no els necessitaria perquè ja seria a València. Mundà, culte i obert com era, sé que es va alegrar quan li vaig que sí, que ho havia aconseguit.

Els primers dies a València eren sempre diferents. Vivia a un pis que m’havien deixat al barri de la Saïdia, molt enfora de la ràdio. Agafava l’autobús de bon matí i em familiaritzava amb l’anatomia de la ciutat. Cada dia aprenia coses noves sobre el funcionament de la ràdio. Coses que no s’aprenen a la facultat... Van ser dies i hores de feina i emocions. Els companys dinàvem plegats al Don Bar o a l’Honduras. Ens fèiem cafès al Picasso. Gelats als italians...

Ara ho revisc amb gust i cont batalletes, i pens que no seria la mateixa persona sense el que València m'ha donat. Les meues arrels sempre seran a Menorca, però València i jo ens entenem molt bé.

De tot això fa vint anys. O ja fa vint anys. O només fa vint anys.

Apunts relacionats

Comentaris

Un lector

Re: Vint anys

Un lector | 16/07/2009, 10:18

Gràcies a tu per la resposta. A voltes certa gent de la cultura no permet ni el més mínim comentari inofensiu. També tu meneges raó en la teua resposta.

esperança

Re: Vint anys

esperança | 15/07/2009, 08:32

Lector:
Moltes gràcies pel teu comentari, i per la lectura acurada tant del post com d'Eclipsi. Em sembla, efectivament, que toques un aspecte fonamental. i sí, és molt difícil trobar el to. És més, moltes vegades, sense el to no hi ha personatges i per tant, no hi ha novel·la. Això que dius que a vegades pot ser necessari abandonar-lo, tal vegada tens raó, el que passa és que justament a Eclipsi, la novel·la era el personatge. sempre en primera persona, sempre tota sola. Si deixava anar el to, deixava anar la novel·la.... no ho sé, és el que em pareix a mi, personalment. Gràcies pels teus comentaris, esper tornar-te a trobar per aquest espai que ja és també teu.

Un lector

Re: Vint anys

Un lector | 14/07/2009, 11:05

On he posat sinó, caldria si no. Disculpes.

Un lector

Re: Vint anys

Un lector | 14/07/2009, 11:03

Al to, que no cau en sentimentalismes i que va juntant les peces del trencaclosques sense pressa, al seu ritme natural, tal i com Txèkhov en molts dels seus contes ("Vanka", per exemple) T'ho dic per alguns passatges d'Eclipsi, amb tots els respectes d'un simple lector. A Eclipsi agafes el to al principi ja i no el soltes fins al final. Però a voltes, en una novel·la, al meu parer, el to requereix ser abandonat per reprendre'l quan el lector no ho espera, sinó esdevé monòton. Però en una narració curta com la de l'article és imprescindible mantindre'l de cap a cap. I ho aconsegueixes amb escreix. Molts narradors han deixat de parlar del to, i molts poetes del ritme. Sé que no m'explique bé, tant se val!

esperança

Re: Vint anys

esperança | 10/07/2009, 16:01

Lector: em perdonaràs però no acab d'entendre ben bé a que et refereixes, a l'estil, al tema... dóna'm una pista. salut

Un lector

Estil

Un lector | 10/07/2009, 15:52

Per què no escrius sempre així?

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
'La por 'Les sabatilles rosanarrativa breu 'Loniaobra col·lectiva La cervesa de la Highsmithobra col·lectiva Assassins valencianscoord. i pròleg 'Ellas también matanobra col·lectiva 'Absintheobra col·lectiva 'La improbable vida de Joan Fusterlobra col·lectiva Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura