Esperança Camps - Dietari

La Ràdio

Via Facebook la meua cosina m’explicava com va reaccionar davant una inundació a casa seua. Em deia: “Una vegada em va tocar a jo eixugar aigu d'un xubascu mal plogut. No em podia aturar de plorar quan veia com hi plovia dins aquell estudi... i com més plorava, més aigu hi havia”. Em va semblar una imatge molt poètica i així li ho vaig dir. Al mateix temps vaig recordar una anècdota que ens va passar fa molts anys a la ràdio. Vint anys, fa. I la ràdio era Canal Nou Ràdio. Acabàvem d’iniciar les emissions.

La tardor del 1989 va ser molt plujosa i això, entre altres coses, va ser la causa d’alguns episodis d’ensorrament de cases i edificis sencers al barri del Carme de València. Quan això passava, a la ràdio desplaçàvem una unitat mòbil amb un o dos periodistes per emetre en directe. Durant una d’aquestes sortides, Amàlia Garrigós i Emili Gisbert van entrevistar la propietària d’una de les cases afonades. Quan la tensió va poder més que la seua força de voluntat, la veu de la dona es va trencar i va començar a sanglotar en el que era l’inici d’un bram desesperat. En aquell moment, Emili Gisbert va agafar el micròfon i amb tota calma va dir: “companys, no podem continuar l’entrevista perquè la dona ha començat a ploure. Tornem la connexió.” Ens va semblar tan bonic, tan poètic...

Tot això ve a compte perquè avui, dos d’octubre del 2009 fa, ha fet al punt de la mitja nit, vint anys de la inauguració de les emissions regulars de la ràdio autonòmica valenciana. La ràdio pública. Ràdio Nou es diu ara, Canal Nou Ràdio es deia llavors.

I ara ve un poc d’autobombo, i per això aquest post és ple de fotos i fins i tot hi ha un enllaç al youtube, i per això consider que avui és un poc festa.

Anem per parts. Si clicau l’enllaç de youtube trobareu un cartó i quaranta segons de sintonia que acaben en uns emocionants senyals horaris que donen pas a una persona que dóna l’hora i l’indicatiu. Endevinau de qui és la veu que va tenir aquest petit honor. La persona que explica on som i qui som és Francesc Bayarri que era el nostre cap d’informatius i és l’home que porta corbata i ens observa a Carles Luzuriaga i a mi en la foto en blanc i negre. Aquesta foto és d’una hora després, del butlletí de la una. A fora, a la redacció i als despatxos hi havia una festassa: autoritats, companys d’altres mitjans de comunicació valencians, societat civil... corrien el cava i els canapès. Ho vèiem pels vidres. Per al dia de la inauguració, Emili Gisbert ens havia preparat una exclusiva sobre els GAL. És la veu que s’escolta a continuació, però la notícia no s’escolta sencera.

Ja ho vaig explicar fa uns mesos, la posada en marxa de la ràdio havia requerit un esforç per part de molta gent. La ràdio era el que havia de ser, un servei públic que va començar a ser-ho durant uns aiguats impressionants que unes setmanes abans van afectar una gran part del litoral valencià. Des de l’Horta fins a la Marina. Aquests dies hem recordat amb Maria Josep Poquet i amb Empar Marco com vam viure aquells dos dies amb intensitat. Un recordatori per als moderns: no existien els telèfons mòbils ni internet. Moltes línies telefòniques es van tallar, i el fluid elèctric anava i venia. Molts pobles van quedar aïllats per carretera, i tampoc no els funcionava el telèfon. El transistor, a piles, captava una emissora nova, que els ciutadans encara no tenien controlada però que entrava amb força per l’antena, que parlava en valencià i els intentava contar la situació. Molts oients s’hi van quedar enganxats tota la nit. Hi havia periodistes amb unitats mòbils escampats per tot el territori afectat, però els protagonistes d’aquella nit van ser els ràdioaficionats. Ells es posaven en contacte amb la nostra emissora i explicaven situacions, feien crides d’auxili o localitzaven persones que no es trobaven. Aquest era l’esperit de servei públic amb que el dos d’octubre, un mes més tard, vam començar les emissions de Canal Nou Ràdio.

Les altres fotos que il·lustren aquest post són dels primers dies de feina, quan tot ens agradava, tot ens feia gràcia i quan gaudíem amb el nostre treball. Els ordinadors eren terminals “tontos” amb la pantalla amb blanc i negre, alguns companys encara escrivien a màquina, els teletips els rebíem a través d’unes màquines impressores que no paraven d’escopir paper i més paper continu, i que de tant en tant s’embussaven i provocaven desastres enmig de la redacció.

Ah, i també hi ha una foto del cubellet dels micros de la primera època. Quan els van canviar jo ja no era a la ràdio, però un company el va rescatar i me’l va regalar. El guard com un tresor.

Bé, el post ha quedat llarg i sense gaire coherència. Tanta fotografia pot semblar un acte d’egocentrisme insuportable per part meua, però no és així. Al contrari. Vull que aquest post sigui una mena d’homenatge a tants companys i a tanta feina. I a la ràdio. La ràdio, el mitjà més fascinant de tots.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura