Quatre milions
Tenc un veí que fa uns mesos va perdre la feina. Cada matí, la seua dona surt de casa i abans d’anar a treballar deixa els seus fills a l’escola. El meu veí es queda a casa. Trau el ca a passejar, va al mercat i no es canvia mai el pantalon del xandall. Últimament he notat que al migdia posa la ràdio a un volum altíssim.
El marit de la jove que cuida una amiga de la meua mare s’ha quedat a l’atur. Són estrangers, d’algun país de Sudamèrica, és clar. Com que amb el que guanya ella no poden viure, ell ha decidit tornar al seu país on sembla que sí que li han oferit una feina. S’endurà la filleta de quatre mesos. La dona es queda aquí.
La jove que ens ajuda a casa té a sa mare malalta de càncer. És d’Equador, té els papers en regla i fins i tot va poder portar la seua filla, però fa dos anys que no veu sa mare malalta perquè em diu que no es pot pagar el passatge. Em diu que en el fons està contenta perquè amb el que guanya aquí pot pagar el tractament de sa mare que no està cobert per cap assegurança.
Avui he sortit en cotxe de casa i en deu minuts tres o quatre d’aquest que anomenam “gorrilas” m’han fet jutipiris per proposar-me una plaça d’aparcament.
A l’hora del xubec m’ha telefonat un teleoperador de jazztel per oferir-me un adsl no sé com perquè no l’he deixat parlar....
No aguant les persones que critiquen els immigrants perquè diuen que venen a llevar-nos la feina “als d’aquí”. Qui som els d’aquí? Els que no volem fer feines de neteja ni volem passejar els nostres vells? Em pos a la pell de la mare que ha de veure com el seu marit s’endú la filla de quatre mesos i em pos a plorar. Com quan pens en les dones que venen aquí i deixen tota la família allà i fan feina com boges, fent el que sigui, al preu que sigui, per enviar les remeses de doblers als seus països. O amb aquells que travessen la mar dins una barqueta de goma com les que nosaltres empram a l’estiu per divertir-nos a la platja.
He escoltat que encara hi ha persones afectades per la fallida d’Air Comet, el Nadal passat. Havien arreplegat doblers per fer el viatge i ara es troben que no poden tornar perquè no es poden pagar un altre passatge. No hi ha ningú que respongui per Air Comet? No són solidaris els empresaris que li donen suport a cegues a Díaz Ferrán?
No aguant els polítics que diuen que aquí no hi cabem tots. No puc amb ells.
No aguant els analistes internacionals que posen nota a les economies dels paísos i no van ser capaços de preveure la crisi. No aguant la voracitat dels executius de l'OCDE que ara que el govern ha insinuat això d'allargar l'edat de la jubilació, diuen que sí, que està bé però encara en volen més, més reformes, més retalls de drets... Quant cobra cada un d'aquests executius per donar lliçons? Quants drets s'han retallat ells últimament? (demagògia, em diran, ja ho sé...)
El teleoperador de Jazztel feia la seua feina, i jo no l’he deixat ni que s’expliqués. Com tampoc no agaf les octavetes que reparteixen alguns joves a l’entrada o a la sortida dels grans magatzems. És la seua feina i jo no la respect. Li paguen quatre peces i jo li contest amb una mirada altiva i no li agaf el paper... Com tampoc no respect els venedors de qualsevol cosa que em toquen a la porta i no els obr.
Escric totes aquestes coses, notes incongruents, sota la depressió que m’ha causat la llosa de la xifra de més de quatre milions d’aturats que avui ens ha caigut damunt.
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (4) |
Comentaris
Re: Quatre milions
Esperança, sovint pens que és falta d'empatia. Que no s'hi volen esforçar, a posar-se en la pell de l'altra persona. O en són incapaços. Potser és difícil si no ho han viscut, pens quan vull entendre l'incomprensible. Però estic certa que a mi em feriria igual el drama de les mares que han de deixar els seus fills si jo no ho hagués viscut, si no tingués gravada com tinc a la pell de l'ànima l'enyor (inconcient, etern i impossible de desarrelar) de la mare que ens hagué de deixar a l'altra banda de l'oceà quan només teníem sis mesos. Em feriria igual l'esquinçament d'aquestes mares, no en tenc cap dubte. Ni en vull tenir.
Gràcies per aquesta entrada. De veres.
Re: Quatre milions
urbà: he escrit això d'incongruent perquè són petites històries sense elaborar i pensaments propis del meu estat de perplexitat... no és un discurs filat, són idees que em venen al cap, vuits i nous i cartes que no lliguen.
Re: Quatre milions
Sònia: gràcies a tu per la teua sensibilitat i per compartir sentiments i reflexions. una abraçada