Dies estranys
Escric això després d’una setmana de silenci al blog. El vent s’escola per la finestra i fa renou i les cortines es burinen. Encara que sembli mentida, això passa poc a la meua ciutat. Cada vegada que hi ha una ventada d’aquestes, invariablement pens en els hiverns de quan era petita. Pens en les nits que passava arraulida davall els llençols de fil i un gruix de flassades que mai eren suficients, tapada cap i tot per intentar no escoltar el vent. Normalment era vent del nord, la tramuntana de tots els tòpics. La tramuntana que em parlava i em duia històries de naufragis a ultramar. El vent d’aquí no és el mateix. Bufa a ratxes i tomba arbres i bastides i fa volar teules.
Ens llepam les ferides de la neu i els arbres caiguts i les carreteres tallades, i de lluny, com si fos una pel·lícula, observam trenta o quaranta mil morts a Haití. La terra s’arruga, tremola, tus, s’encongeix i s’expandeix, i sempre hi ha uns pàries que n’han de pagar les conseqüències. Unes persones, sempre les més pobres, que han de ser sacrificades. Una hecatombe. Un sacrifici a no sé quins deus famolencs. Haití també té una etiqueta: el país més pobre d’Amèrica llatina. Fa molt anys que ho és. Tota la vida ho és. Governs corruptes. Aquests dies s’escolta una altra afirmació: els Estats Units tenen un deute amb Haití, n’Obama s’ha implicat amb la tragèdia des del primer moment. Em sembla que no el pagaran el deute, encara.
Escric això després d’una setmana de silenci. Tenc la filla petita al costat. La major estudia a la seua habitació. En Jesús fa anar tots els pitxaus del photoshop. Hi ha calma a casa. A la ràdio fan futbol. Em queix perquè hi ha dues bombetes fuses i l’electricista no ve a arreglar-les. Riuré amb el Polònia. De què es burlaran, avui? De la Barcelona reolímpica? D’en Montilla? D’en Mas? Tot perfectament mesurat. El vent continua bufant. Estarem pendents de si ens avisen de l’escola. Avui han caigut nou arbres i no saben si demà hi haurà classes. La demagògia em retorna a Haití. A les escoles assolades. A la mobilització internacional. A la corrupció.
Pens que he d’acabar aquest post que m’ha quedat llarguíssim. De fet, això és qualsevol cosa excepte un post. Tal vegada hauria d’haver escrit alguna cosa sobre el Cabanyal, aquest barri mariner de la València oblidada, que tard o d’hora serà carn d’excavadora. Diu l’alcaldessa que la voten per majoria absoluta al barri i que això vol dir que la gent està d’acord en que s’ha d’obrir València a la mar. Allargar les avingudes, eixamplar els carrers, enderrocar cases velles per fer-ne de noves molt cares i molt cool i molt fashion... Sí, hauria de parlar del Cabanyal, de la desobediència, de la Berlusconi, de la corrupció i de totes aquestes coses lletges que llegim als diaris. Però ara ja és tard. El post ha sortit molt llarg, fa vent, i no sé si val la pena.
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
