Blanc i negre
Cada estiu és igual, el mateix ritual. Cada estiu, a la casa dels pares, hi ha un migdia calorós, les persianes baixades i la penombra a la sala. Cada estiu, a la casa dels pares, amb la penombra a la sala es compleix la tradició no escrita de remirar fotos antigues. En blanc i negre. En colors precaris, que tendeixen al vermell o al verd. Fotos antigues de llocs que amb prou feines reconec, de persones que eren molt joves, de persones que ja no hi són. És el meu solatge. Les he vistes tantes vegades aquestes fotografies que les podria descriure totes ara, una per una, des de la penombra de la sala de casa, no a Ciutadella, per cert (on ara escric això perquè no em puc concentrar amb els deures que tenc). Una filleta amb els cabells llargs damunt sa somereta. Una finestra plena de fillets i filletes demanat sa capadeta. Una taula a la fresca, amb persones majors menjant i bevent divertides mentre esperen que els cavalls pugin d’es Pla... Totes tenen més de trenta anys, aquestes imatges, tal vegada trenta-cinc, quaranta...
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
