Avui és un dia especial a casa. Tota la família anirem a l'escola per participar del comiat de quart.
Aquesta filleta que veis a la foto és Blues Júlia, la petita de casa, el primer dia que va pujar a l'autobús per anar a l'Escola Comarcal. Encara no havia fet els tres anys i la motxilla de rodes que arrossega és la de la seua germana major. Tenia una autètica passió per aquella motxilla. La seua era molt més petitona i no li feia gens de gràcia. La cerimònia d'avui a l'escola servirà per cloure aquesta etapa de l'ensenyament obligatori. Va entrar a la Comarcal als tres anys i en sortirà als quinze, amb totes les ganes de menjar-se el món que tenen les persones d'aquesta edat.
El comiat és un acte entranyable. Elles es posaran vestits de festa i sabates de taló. Ells es repentinaran i tal vegada es posaran corbata. Es faran fotos. Junts. Tots sols. Amb els professors. Sense. Amb els pares. Amb els germans... Als parlaments es convocaran els records i es mirarà el futur. Es recordaran vivències i persones. S'evocaran viatges, cançons o encontres. S'eixamplarà el cor tot pensant que cada pedra, cada arbre, cada racó de l'escola té alguna coseta d'irrepetible. A cada espai hi quedarà alguna cosa dels alumnes que han de continuar creixent fora d'aquestes aules. A l'enllaç hi ha el que vaig escriure ara fa justament cinc anys quan la major de casa també va deixar l'escola. Els sentiments són els mateixos. La sensació d'agraïment a una escola que ens acull i fa que ens trobem com a casa són infinits.
Records
Recorde el de Pau, també la meua menuda. Ella havia començat també amb 2 anyets.
Són 14 anys de vida, records i experiències. No només d'ella, també nostres. Més d'un i d'una vam plorar amb les emocions que lluitaven a dintre nostre.
Una abraçada ben forta a Blues Júlia, a Jazz Emma, a Jesús i a tu, que ens contaràs com ha anat i que heu organitzat en aquesta festa gran d'eixida del cau calent i protector cap al món exterior.