M'ofeg
Sense conèixer els detalls de la història, llegir un titular al diari que diu que una mare abandona els seus fills a l’escola perquè no els pot mantenir, fa mal. Immediatament la imaginació se’n va un segle o dos arrere i s’instaŀla al Londres de Charles Dickens o a l’Espanya de postguerra, on la misèria omplia els orfenats. I en un intent de tornar i tocar mare, saber-me que toc de peus a terra, tenc una sensació de vertígen. Miri on miri em trob amb polítics ineptes que perpetren frases foradades. Diuen, per exemple, amb tota solemnitat, que està claríssim que anam pel bon camí de la recuperació econòmica i que no s’ha de canviar res, però jo veig més aturats que mai a la història. I gir el cap i veig un portaveu dels empresaris que diu que els treballadors, com si ens morim, que per a arribar a jubilar-nos hem de cotitzar al menys quaranta anys, i si ens quedam a l’atur, què és això de cobrar un subsidi per fer el vago? I veig un ministre ultracatòlic que parla d'ETA i de dones que avorten en la mateixa frase i ni dimiteix ni el cessen. I si mir cap a una altra banda, veig uns altres gestors sense idees que s’han especialitzat a amollar cortines de fum perquè ens entretenim una estona. Que si la llengua que parlam és menorquí o és català o és LAPAO, que si les senyes d’identitat no me les toquis, que no et deixaré veure TV3.... I així ens tenen entretinguts. I mentrestant, ens estan desmantellant allò que pensàvem que era un dret com l’accés a la sanitat i a l’ensenyament i a la vivenda, i a una vellesa digna i a una convivència pacífica entre veïns. I encara mir als jutjats i no sé què dir ni què pensar. I em posaria a riure si no fos tan greu quan em diuen que la justícia és igual per a tots, i veig una infanta d’Espanya que treballa a La Caixa que no sap com ni com no, té un xalet de sis milions d’euros a Pedralbes, i veig un jutge que furga i veig totes les clavegueres de l’estat treballant per a evitar la vergonya que aquesta berganta hagi d’anar a declarar a Palma, que aquella costa dels jutjats és molt incòmoda. I mir la tele, la pública, la primera, i m’informen que per a superar la depressió que tenc perquè estic a l’atur he de posar espelmes a no sé quin sant. I el cap, és clar, se’n torna anar a Charles Dickens i a l’Espanya de la postguerra i als fillets acollits en un centre de la Generalitat perquè sa mare els va deixar abandonats a l’escola perquè no els pot mantenir i cerc i no trob, i no faig peu i m’ofeg.
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
