no tenc metàfores
Ningú no m'ha avisat, ni tan sols hi havia un paperet groguet a la nevera, com quan s'acaba la mel o algú es menja el darrer dau de xocolata. Res. Aquesta vegada ningú no m'ha advertit amb una noteta que s'han acabat les metàfores. Quan he arribat a casa, acalorada per culpa d'aquest primer embat del vent calent que ho empastifa tot, he anat directament al calaix on les guardam, les metàfores. Però era ben buit. No sé qui s'ha endut la darrera, però no n'ha deixat ni les miques.
I ara, amb les botigues tancades, tenc un problema: no puc escriure el que pens, perquè sense el filtre de la metàfora podria fer mal a algú. No puc dir, per exemple: Tal persona és una impresentable perquè li agrada acumular... No puc. El decòrum m'ho impedeix. Em sent amputada, sense les metàfores, que són una manera de disfressar veritats que si es mengen crues són molt indigestes. Les metàfores són per al llenguatge, com l'escafandre de l'apicultor o els guants del criador de cactus. Sense les metàfores els textos tenen un tall com un ganivet esmolat.
En tot cas, i ja que al barri no hi ha una metaforia de guàrdia, amollaré una glopada d'adjectius que em sobren, sense anèstesia, sense refinar, i qui sigui confrare que prengui candela: inútil, verinós, llefiscós, mentider, ufanós, presumit, insolidari, paó prepotent, impertinent, llardós, sobrer, fals...
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
