Esperança Camps - Dietari

Balanç?

Divendres, 28 de desembre de 2012

Ara és divendres a fosquet. He vist com el cel es tenyia de vermell en posar-se el sol i per un moment he recordat les postes d'hivern a Ciutadella, que sempre tenen una gamma de colors difícils de descriure amb paraules. Però som a València i avui és el darrer divendres d'aquest any. Si el refredat i el mal de coll m'ho permeten, demà i diumenge aniré a fer feina com faig tots els caps de setmana des de no sé ben bé quant fa. Així és que ara, abans d'apagar l'ordinador, ordenar l'estudi i creuar el carrer per anar a casa, toca passar balanç de l'any. Com que no en tenc gaire ganes, serà rapidet.

Com em ve passant des de fa un temps considerable, tenc la sensació de navegar dins dos vaixells a l'hora. Un d'ells va molt bé. M'encanta, m'hi sent feliç, té una navegació plàcida encara que el rumb és desconegut. I per això m'agrada.

L'altre vaixell té un rumb conegudíssim, però la travessia es fa molt pesada. Està plena d'esculls i de pirates que amenacen de robar-nos tot el que tenim. Fins i tot l'esperança. No el faig tota sola, aquest viatge. Som molts. Més de mil persones amb somnis de futur, amb plans de vida i amb ganes de continuar endavant. Amb ganes d'impedir que els corsaris i els mercenaris es facin amb el botí.

Gràcies a la placidesa del primer vaixell, el 2012 el tanc amb l'alegria de veure com he publicat dues novel·les. Dues!. I amb l'agraïment als lectors que s'hi acosten i les llegeixen. I amb les ganes de continuar escrivint, i obrint portes diferents per veure on em duen els camins de les lletres i la creació.

Gràcies a l'embat del segon vaixell he conegut gent meravellosa, persones compromeses que en els moments de feblesa sempre tenen un salvavides a punt. He conegut aspectes fins ara amagats d'alguns companys que m'han fet sentir afortunada. Però també he vist la cara fosca de molta gent. I he vist, veig, l'iceberg mortífer cada vegada més a prop. No val la pena explicar-ho.

I què vull del 2013? El de sempre: veure créixer les meues filles; veure envellir els meus pares; continuar compartint la vida amb J... tenir feina i ganes de fer-ne... el de sempre.