Els estius feliços
Quan era petita hi havia els estius feliços. Eren estius llargs, que començaven per Sant Joan i acabaven a mitjan setembre, quan havíem de tornar a l’escola. Eren estius càlids, d’hores llargues, de fosquets eterns. Els estius feliços de quan era petita eren blaus i tenien xarxes i garbells, caragolins i canyes de pescar. Els estius, que eren feliços i llargs i blaus, tenien feridetes als genolls, culades a sa colàrsega, hams que es clavaven als dits i polos de colacao. I bicicletes i patins i barques. Quan era petita i els estius eren feliços i llargs i blaus i feien el gust de l’aigua salada, hi havia els peus descalços i una casa a Baixamar que sempre era oberta i plena de gent. I a vegades, finf i tot, s’omplia d’aigua de la mar quan la rissaga era exigent i rompia tots els registres.
Tothom ha de tenir estius feliços. O potser només un. Només un estiu feliç i propi per convertir-lo en mite i tornar-hi cada vegada que s’ennivoli. Cada vegada que l’estiu es vesteixi d’hivern i amenaci tempesta. Tothom ha de tenir un estiu feliç i una capsa de llauna plena de fotografies, com aquesta d’aquí dalt, que he manllevat i que és l’expressió gràfica dels estius feliços que hi havia quan era petita.
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (1) |
MOLT BON TEXT
Em consta que continues passant estius feliços no massa lluny d'on està presa la fotografia que has manllevat. El que passa és que potser ha de passar algun temps per convertir-los en un únic estiu, infinit i idealitzat, com els de la nostra infantesa.