Esperança Camps - Dietari

El Formulari

Han passat tres mesos i encara tenc malsons. Un bon amic em va dir, si et fa mal, escriu alguna cosa. I fins avui no he pogut. I no sé si podré fer-ho. Encara em cou. Quan s’escrigui la història de l’ERO que s’està perpetrant a RTVV hi haurà un aspecte al qual se li haurà de donar una rellevància que fins ara, amb el ritme tan accelerat com van les coses, amb tanta emoció com s’està abocant, se li ha escatimat. Em referesc a un dels requeriments que l’empresa va fer als treballadors.

Quan es va acabar el termini de consultes, a mitjan mes d’agost, la direcció va decidir que l’ERO era irreversible. Potser per dissimular la carnisseria, potser perquè no sabia ben bé què fer ni com donar la cara, va demanar als treballadors que omplíssim un formulari. Es tractava, segons deien, d’actualitzar les nostres dades. Dades de tot tipus: laborals, personals, sanitàries, formatives. Tot! Ho volien sebre tot. Demanaven una informació sobre nosaltres que, en teoria, l’empresa havia de tenir als seus arxius, com ara la titulació a través de la qual s’havia accedit al lloc de treball, les baixes per malaltia que havíem patit en els últims tres anys, o les excedències que s’havien demanat. En principi, el formulari semblava una cosa voluntària, una manera d’ampliar el currículum que els treballadors havien acumulat des de la seua incorporació a l’empresa. Però finalment es va convertir en una espiral d’histèria col·lectiva, una cursa per aconseguir tot tipus de certificats, resguards, matrícules o diplomes que s’haguessin obtingut fent els cursos més diversos. Així, als centres de treball es podien escoltar converses que mai s’haurien produït en condicions normals. No és normal, per exemple, que una companya li expliqui a un membre del comitè d’empresa, a qui quasi no coneix, que va haver de fer un mes de repòs per un embaràs de risc que finalment va acabar en un avortament espontani. Pels passadissos es parlava de fístules, depressions i cistitis. Hi havia gent que dubtava si convenia incorporar al formulari el doctorat en llengües romàniques o si seria contraproduent dir que el seu marit o la seua esposa tenen una professió liberal. Hi havia parelles de fet entre dos treballadors de la casa que no tenien clar si era bo o dolent posar-ho per escrit. Hi havia pares de fills amb discapacitat a qui els feia mal incorporar-ho a l’expedient perquè no volien aprofitar-se d’aquest fet per fer llàstima. Els treballadors d’RTVV ens van sotmetre a una humiliació més, a una mena de ginkana patètica per despatxos, consultes de metges, secretaries i tot tipus d’acadèmies buscant que algú ens segellés el resguard d’un curs que havíem fet, o que els tres dies que no vam anar a treballar l’any passat són perquè...

Però el patetisme de la situació no havia fet més que començar. Una volta arreplegats, fotocopiats i compulsats tots els papers, diplomes i segells, hi faltava l’altre tràmit, el que arrodonia la humiliació: presentar-ho. El lloc és el de sempre, el que quedarà com una mena de símbol de l’extermini: El Centre de Formació. Construït amb mòduls prefabricats, ben allunyat del Centre de Producció, el Centre de Formació està funcionant aquests dies com una mena de llatzeret, de zona d’aïllament. Allà vam presentar el formulari, i allà estan anant els companys a signar el comiat. És el no-lloc perfecte. Impersonal. Amb vistes a l’aparcament i a un descampat. No va de pas i els caps no corren el perill de trobar-se amb un grup de treballadors que els vulguin dir de quin mal han de morir.

La cua per lliurar la paperassa podia durar entre una hora i tres. I allà els treballadors ens vam retrobar amb companys a qui feia anys que no vèiem, o vam conèixer gent de qui només en sabíem el nom. Però allà, també hi havia la imatge, per exemple, d’alguns operadors de càmera que es van jugar la pell a Afganistan o a la guerra del Golf per informar, justificant la seua capacitat per a treballar a la casa. Allà, algun operador de so que havia sigut capaç de fer arribar als oients de la ràdio el senyal des d’una muntanya en flames, havia d’explicar per què sabia com funcionava una taula de so. Fent cua, asseguts a terra, fumant fora, fent-se cafès de màquina, hi havia els informàtics que van posar en marxa aquells primers ordinadors que ni tan sols tenien ratolí i ens van donar d’alta com a usuaris al sistema; hi havia els experts en documentació que des d’abans de l’aparició del senyor Google ens donaven les eines per a contextualitzar les notícies; hi havia els tècnics electrònics que tenien al cap l’esquema de la teranyina de cables que fa possible les emissions... I els experts en música, els guionistes, els presentadors, els periodistes, les recepcionistes, els realitzadors, els auxiliars, els il·luminadors, els regidors, les hostesses, els administratius..., hi havia. Hi érem tots, amb una carpeta i uns papers signats, fotocopiats i compulsats per a lliurar-los a altres companys que també els havien de lliurar. I sabíem, és clar que sabíem, que tot allò que estàvem a punt d’entregar era la documentació que ja ha servit, que servirà, per a que ens facin fora de l’empresa. És a dir, estàvem sent els primers treballadors que havíem de donar el nostre currículum no per ser admesos a un lloc de feina, sinó per a ser-ne desallotjats. Sempre innovant. És clar.

Comentaris

esperança

Re: El Formulari

esperança | 12/01/2013, 09:29

Francesc, lamentablement, ens mana la gent a qui els ciutadans han elegit a través de les urnes. ens ho hem de fer mirar, això, no creus?

Francesc Viadel

neoliberalisme pur

Francesc Viadel | 11/01/2013, 04:43

Brutal. Repugnant. quina classe de gent ens mana, en nom nostre i de la nostra suposada llibertat?

esperança

Re: El Formulari

esperança | 10/01/2013, 17:23

a tu, Marisa, per quadruplicat...

Marisa

Re: El Formulari

Marisa | 10/01/2013, 17:21

Gràcies.

Marisa

Re: El Formulari

Marisa | 10/01/2013, 17:21

Gràcies.

Marisa

Re: El Formulari

Marisa | 10/01/2013, 17:21

Gràcies.

Marisa

Re: El Formulari

Marisa | 10/01/2013, 17:21

Gràcies.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura