cadàvers
jo també m’agradava més quan era capaç de parlar d’amor, quan deia, per exemple, que contemplava el moviment del teu cos nu enmig de les onades i desitjava amb deliri una festa de pells foses. és clar, tenia la mirada neta i les paraules de pastís: encara ningú m’havia instil•lat el líquid de fer lleganyes que ara ho entelen tot, ningú m’havia corromput les pupil•les amb idees sobre el desastre. tampoc no vomitava frases vidriòliques contra el món. clar, a mi també m’agrada més dir: el sol ponent pinta vermells sucosos a l’horitzó, o això altre: ens vam perdre dins un bosc d’algues i estrelles de la mar.
ara no m’agrad perquè escric paraules pudentes i ja no puc parlar d’amor ni de bellesa sense analitzar la toxicitat de les idees que em colonitzen. la bellesa és una nosa quan esdevenim cadàvers.
Catàleg de rissagues i naufragis |
Següent | Anterior | Comentaris (1) |
Cadavers
Que bonico tot el que escrius, i sobre tot com escrius! continue bocabadada! Quant que vals Xiqueta!