Lectura
L'avió sobrevolava Eivissa, podia distingir perfectament Es Vedrà. Hi havia un filet d'ennivolats blancs. Entre les mans tenia Verd Aigua, de Marisa Madieri, i a la pàgina 56 em vaig trobar amb aquesta reflexió que subscric:
"De vegades em sento incòmoda en el paper de mare, em sembla que sóc incompetent, que educo de qualsevol manera, que parlo poc, que deixo que s'escapin debades els anys i dies preciosos de convivència amb els meus fills, que ara ja són tan grans. Me'ls miro i els trobo agradables i macos i penso en el buit que deixaran a casa meva quan se'n vagin. Me'ls miro i em segueixen semblant indefensos i voldria assumir a sobre meu la càrrega de dolor que la vida els reserva a ells, com a tots. Em sento d'alguna manera responsable de la seva felicitat i em demano si han rebut les armes i els instruments necessaris per fer eleccions conscients, per ser ferms en les proves, forts en les decepcions, generosos en l'èxit, per estimar i viure en el significat".
Parlar dels altres |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
