Parlant de baralles
Passam el dilluns de Pasqua amb la família a la platja de Gandia. Aperitius abundosos i arròs al forn comprat al Tano. Fa vent, els núvols amaguen el sol i amenacen pluja. Passejar per la platja no és gaire agradable, així és que tornam a l'apartament dels meus cunyats.
Quan començam a dinar, les notícies parlen del funeral per Cristina Martin. A taula hi ha al·lots i al·lotes d'entre onze i setze anys, un universitari i una mestra molt recent. No dubt a llançar la pregunta als més joves: vosaltres enteneu que dues filletes de 13 i 14 anys quedin per pegar-se?. La resposta es afirmativa, instantània i solidària. És clar. "al meu institut.... pos a la meua escola, no veges...." I per què, els vaig inquirir. Un d'ells em va donar una resposta del tipus... "si et reten, has de respondre, no pots amagar-te, si no hi vas, quedes com un covard, i això sí que no". Algú contesta: "preferesc ser un covard que un cadàver". L'al·lot de setze anys respon: "la primera vegada ets un covard, i després ets un cadàver". Alguns adults diuen que sempre hi ha hagut baralles a les escoles, recorden que es pegaven al pati, però després érem amics, matisava..... Aquí hi ha el matís: es pegaven, i després eren amics, i tornaven a jugar junts, no hi havia rancúnia. Coses d'al·lots, deien. Ara no, ara es busquen per pegar-se.
Per què aquesta violència extrema? Per què la vida no val res ni tan sols quan es té tot el futur a les mans?
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
