Llibre de cares i perplexitat
Tenc un facebook. Sí, des d’ahir.
Anit, mentre la família mirava Polònia a la tele jo estava pegant-li a tecla i em donava d’alta al llibre de cares. Tot va començar perquè al matí havia rebut un correu del sr. Facebook recordant-me que hi havia tres persones que havien demanat ser els meus amics i jo encara no els havia contestat. Això fa de mal educada, vaig pensar... volen ser amics meus i jo no els responc. Així és que, després de mesos de resistència i de fer proselitisme en contra, vaig entrar al laberint d’on crec que no podré sortir mai més. A casa tots tres reien de les gracietes del Tomàs Molina de broma, o era el de veritat, no ho sé, i jo anava descobrint requadrets de persones que coneixia o no, i que tenen la seua cara estampada al llibre. I el sistema insistia a que els demanés si volien ser amics meus. A algunes persones em feia vergonya demanar-los-ho. Em recordava allò de quan era petita al pati de l’escola: vols ser amiga meua.... si em fas amic et duré un xupa-xup (en els meus temps, regalar un xupa-xup era molt, ara no sé com es valora l’amistat) Definitivament, vaig passar prop d’una hora demanant a alguna gent si volien ser amics meus. A altres dels que em proposava la màquina ni ho intentava, ai, quina vergonya, què pensaran de mi... En fi, han passat unes hores i segons la màquina, tenc 27 amics, però no tot són persones, no... també sóc amiga d’edificis, com ara l’Octubre, o de revistes, com el Temps, de moltes llibreries... El que més m’impressiona és el llenguatge que gasta el sistema. Quan l’obr, em demana constantment: “Què et passa pel cap?” “Ai rei... si ho sabessis....” “Comparteix-ho, comparteix-ho”, m’impel·leix... Pel que he sentit per aquí i per allà, 27 amics són pocs, una misèria, però em sembla que m’anirà molt just poder relacionar-me amb tots a l’hora i cada dia.... Ara, quan pengi el post que estic escrivint, aniré al “mur” i faré una pintada, vull dir que escriuré alguna cosa pareguda a “acab de penjar un post al meu blog”.
Ja sé que estic quedant fatal escrivint això, qued com a antiga i tot el que vulgueu, però és tot molt estrany. I ara, després de tot em deman si tocava explicar que tenc un facebook.
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (2) |
Comentaris
Amics al feisbuk
Ja saps Espe, que els amics del feisbuk són d'aquest tipus que sopen cada dia a taula teua, t'obrin el llit i si cal et fan massatge a l'esquena; no és qüestió de mala educació... pensa que rere cada imatge hi ha un ser humà que t'encoratja perquè acabes el teu darrer escrit, és capaç de callar per escoltar-te i pot donar-te opinió sobre alguna qüestió tècnica i literària en cas de trobar-te una mica espessa.
El que més m'agrada és la facilitat i familiaritat amb què ara no et coneixen i als dos segons quasi acudirien a combregar al teu costat perquè no defallisques en un mal moment... (tenen cura, fins i tot, de la teua ànima). Això és verdater amor.
Allò més real de tot és qun et fas amic, tu ho has dit d'un edifici, una entitat o una editorial ( d'aquestes t'ho aconselle, és molt interessant -a priori no cal fer oix de res-). " Vamos" - que diuen els castellans-, açò del feisbuk, una "ganga"... jo donaria la vida per aquests amics, callaria un poemari sencer abocant-lo per la trituradora dels somnis bells - el comú-. Vés preparant-te que la teua vida ara serà molt més rica en experiències que abans... és el preu de la fama; i no faces cas de les males llengües, és el feisvuc... Com vols que t'ho diga! Pensa que hauràs de dedicar un temps a constestar -per educació- els nous amics....Grg!
I per cert, no quedes antiga per fer les teues reflexions... A mi m'agrades d'aquesta forma tan sincera...
Una abraçada del príncep...
Perdona'm , per altra banda, aquesta falta de modèstia pots llegir un entreteniment meu a http://espaiclaudator.blogspot.com/2009/03/feeer-amics-al-feisvuk.html
Més besets...i a gaudir dels amics! Records a la penya!
Re: Llibre de cares i perplexitat
ostres, príncep, trob que em dónes molta canya!!! déu meu, on m'he clavat! hi ha botó del pànic?