La cadira de platja
L’he vist a les nou menys quart del matí, durant la caminada per la platja. Avui feia més fred, i la humitat m’ha entrat als ossos. Era elegant, i anava molt ben vestit. No sé si la corbata era italiana ni de quina botiga és el conjunt de jaqueta i pantalons obscurs que li esqueien tan bé. De les sabates només puc dir que eren de pell, de sola, i estaven enllustradíssimes. La cartera era de cuir, desgastada, però no vella, no: era una cartera que segurament ha viatjat en tren en vagons de primera classe, i en un bon cotxe d’importació. Una cartera que ha reposat al trespol d’alguns bons restaurants de la ciutat i ha contingut documents importants. Fumava Winston i llegia El País. Als seus ulls hi havia unes petites bosses que no arribaven a ser ulleres. Sense voler, em sembla que acab de fer la descripció perfecta d’un executiu, que sembla que era l’home que he vist a la platja. Però els executius no resten asseguts a les nou menys quart del matí al passeig marítim d’una gran ciutat. Els executius no resten asseguts a una cadira de platja, de les d’estructura tubular i seient de niló de ratlles blanques i blaves.
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
