Amb la pell de gallina
He anat a llegir el diari al bar de Cafés Valiente del barri. El suplement de llibres i cultura du un article d’Enric Sòria sobre els valencians que viuen a Barcelona. La fotografia és d’Isabel Clara Simó. Al local sona la veu de Coque Malla, que es veu que torna a gravar sense els Ronaldos. Massa vell per un posat, una veu i unes cançons d’etern adolescent. Entra un jove, supòs que africà, amb la intenció de vendre guitarres als assistents: en traginava quatre. Primíssim, les cames llargues, i el somriure blanquíssim, i només tres paraules: "guitarra tu compras, guitarra tu compras". Quan se n’ha anat amb totes les guitarres i tot el somriure, les tres dones que prenien cafè a la taula del costat han canviat el tema de la seua conversa. "Què barbaridad, con tanto paro y tanta crisis y tanto inmigrante, que mi marido ya me lo dice, en España no hay terreno suficiente ni tanta industria para que venga tanto estranjero". Mentre la cambrera, equatoriana, els servia els cafès i les torrades, una altra dama afegia: "Claro, vienen aquí y tienen hijos que traen enfermadedes raras, que mi hijo trabaja en el centro de salud de la calle Chile y me dice que está harto de ver cosas raras, y llenan las consultas". La tercera de les dones callava, però feia capades d’assentiment quan la primera ha tornat al discurs. "Y todos estos robos que hay ahora, que dan un miedo qué pa qué, tan violentos, el gobierno no hace nada para evitarlos que la policia los detiene un dia y al dia siguiente vuelven a estar en la calle". En aquestes estaven elles, vomitant tots els tòpics possibles, quan ha entrat una jove sudamericana empenyent la cadira de rodes d’una doneta molt vella. Amb molta cura, ha retirat una cadira de l’única taula que hi havia lliure i hi ha atracat la cadira. Sense demanar-ho, la cambrera els ha dut un suc de melicotó amb una canyeta de plàstic. La jove atracava el got i la canya a la boca de la velleta que xarrupava amb dificultat. Després de cada glop, la joveneta li eixugava la boca amb un tovalló de paper. M’he acabat el cafè i la columna de Maruja Torres sobre la podridura als despatxos de Madrid i les dones xenòfobes continuaven destil·lant fel. He anat a la barra a pagar la consumició, i un home major, supòs que jubilat, havia escrit a un tovalló de paper, amb lletres majúscules i molt clares: NO HAY, CASI ME VENDE UNA CHAQUETA.
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (2) |
Comentaris
la "chaqueta"
Perdona la intromissió. He llegit amb deler la reflexió que fas sobre l'estada al cafè i confesse que m'ha agafat pell de gallina. Aquesta gent, no sé si intolerant, crec que no saben (o no volen) posar-se en la pell dels altres. Per cert, la frase final m'ha desencaixat. M'he perdut alguna cosa?
Re: Amb la pell de gallina
no, no sé què significa, però em va cridar l'atenció aquesta frase escrita al tovalló de paper. no sé. mentre tornava a casa no me la podia llevar del cap i ho vaig anotar al post. torna quan vulguis