Serrat
Els Reis m’han duit aquest llibre de Joan Manuel Serrat. M’agrada molt en Serrat. Tots els Serrats m’agraden: el que canta en català, i el que canta en castellà; el Serrat que canta les seues cançons, i el que posa música als poetes. M’agrada el Serrat antic quan cantava a la Tieta i al Conillet de vellut, i escrivia les Paraules d’amor més cantades de la historia, i també m’agrada ara, quan viu i canta a Mô i crema núvols, i fa vi.
Devia ser l’estiu del 1984 ó 1985 quan el vaig atracar mentre es passejava amb el pintor Ramon Jesús pel port de Ciutadella. Jo estudiava periodisme a Barcelona i a l’estiu treballava a Ràdio Popular, “s’emissora”, li deien, i quan me’l vaig veure venir de cara vaig tenir l’atac de gosadia més gran de la meua vida. M’hi vaig presentar, li vaig dir que l’admirava, que feia un programa a la ràdio, i que si volia venir l’endemà per fer-li una entrevista. Tot això, de carrereta. Supòs que li vaig fer pena, o estava de molt bon humor, i em va dir que sí, que a quina hora. Me’n vaig anar a casa amb un tremolor de cames incontrolable. Vaig preparar a fons l’entrevista, i vaig dormir poc. L’endemà, quan vaig arribar a la ràdio li vaig contar a en Pep Cabrinetti, el director, que em va mirar amb una cara mescla de llàstima i d’incredulitat. Em va demanar que no fés el ridícul i que no anunciés la presència d’en Serrat al meu programa. I jo, obedient com som, no ho vaig fer. En Serrat tenia un braç enguixat. A l’hora convinguda va aparèixer per l’emissora, al carrer del Seminari. Va demanar per mi, i el van acompanyar fins dalt de tot, al campanar de l’església dels Socors, on estava l’estudi d’FM i em va donar dues besades. Ell era al petit locutori, tot polsós, perquè ningú no l’emprava. Jo era a l’altra banda del vidre perquè feia autocontrol. Ell duia un cartró de Winston a les mans. Vam fer l’entrevista, llarga, llarga. Preguntes i respostes, i cançons intercalades. Fumava. Em va signar tots els discos de la caixa de l’Album de Oro, que no era meu. En Cabrinetti estava darrere de mi amb aquells ulls tan blaus que tenia, redons com a plats. Jo tampoc no m’ho creia. Per mi va ser una festa. Durant algun trasllat de casa he perdut la cinta de cassette amb l’entrevista gravada, però cada vegada que l’escolt cantar, record aquella escena dalt del campanar..
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (4) |
Comentaris
llibres
Només volia saber per què no heu posat el vostre llibre-biografia sobre el grup de rock Ja T'Ho Diré en la relació d'obres de sota aquest dietari?? Pot ser no la considereu obra de creació? O no n'esteu satisfeta??
Re: Serrat
ah, abans de ser museu, durant molts anys, el Socors va ser la seu de Ràdio Popular de Menorca, la Cope, es va dir després. dalt el campanar hi vaig passar tots els estius mentre vaig estudiar la carrera. m'ho passava bomba fent ràdio durant moltes hores seguides. posant música, i fent algunes entremeliadures.
Re: Serrat
Teniu tota la raó sobre aquesta absència. N'estic absolutament satisfeta del llibre sobre Ja t'ho diré. El meu primer llibre!!! Fruit d'un treball dels cursos de Doctorat i de l'interès de Josep Portella que en aquella època era Conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca. No és pròpiament una novel·la, una obra de creació, com dieu, i potser per això no l'hem posat aquí. Tampoc no hi ha el relat Zero Graus editat per Bromera com a volum independent. No us sé dir perquè no hem inclòs el llibre de Ja t'ho Diré, però mirarem d'arreglar aquesta mancança i el farem sortir al blog.
Gràcies pel vostre interès. Torneu quan vulgueu