Esperança Camps - Dietari

Darrer dia com a periodista de Canal 9 (de moment, és clar)

Dimarts, 19 de febrer de 2013

avui el temps s'ha comportat però qui no ha estat a l'alçada de les circumstàncies he estat jo.. m'agrada la pluja quan em puc permetre el luxe, com avui, de quedar-me teballant a l'estudi. allà ho tenc tot: l'ordinador, els diccionaris, la cafetera... no necessit gaire més per fer el que més m'agrada. i si, a més a més el cel hi posa el plom i la pluja... festa. la festa de les paraules i l promesa de sumar al menys dos fulls més al que tenc entre mans: un projecte que em roba tot el temps en què no pens que avui és l'últim dia. l'últim o el primer.

avui, 19 de febrer del 2013 estic citada a les 16:45 al centre de formació. allà em faran signar uns papers i em diran, per fi, per què em tiren. no he escrit per què em despatxen ni per què m'acomiaden. he escrit voluntàriament, per què em tiren. és així com em sent. encara no sé per què ens han tirat al fem a més de mil.

així és que avui, les coses més quotidianes les he fetes pensant, per exemple, que era el darrer dia que despertava la meua filla sent periodista de Canal 9. m'he dutxat per última vegada sent periodista de Canal 9. el diari i el pà que he comprat.... tot i així fins a l'infinit. fins que, un segon abans de signar encara respiraré sent periodista de Canal 9 i mentre signi, a poc a poc, mentre duri el moment d'estampar el meu nom als papers, deixaré de ser-ho. periodista, com diu la meua amiga Esther, ho seré sempre. a Canal 9 també pens que hi tornaré.

però mentre esperem que els jutges ens donin la raó, quan torni a casa avui fosquet ja seré una altra cosa. estaré a l'atur per primera vegada a la meua vida. sé que serà molt dur. però a l'estudi m'espera aquell projecte que ara som incapaç de continuar. hi ha una persona que m'ha ajudat a obrir aquesta famosa porta que tothom esmenta i que de tant obrir-la deu estar ben gastada que espera que li envii aquests papers que avui no surten.

demà ja sí. demà ja serà el primer dia d'aquesta nova vida. ja no seré periodista de Canal 9. continuaré fent-me moltes preguntes sobre per què, però continuaré llaurant les paraules. a banda de la literatura que ara em salva del naufragi hi ha projectes de companys que m'engresquen. amb tant de talent que hi ha ja fora de les tanques del centre de Burjassot han de sortir coses boníssimes, i no me les vull perdre per res del món! com diu Esther... serem periodistes fins que ens morim.