Esperança Camps - Dietari

paraulotes

Dijous, 7 de febrer de 2013

podria escriure les paraules més gruixudes avui fosquet. és clar que sí. escriure, per exemple, noms i cognoms i malnoms de petimetres que protagonitzen aquesta història de terror que no s’acaba mai. les tenim totes al cap, les persones i les paraules. I és possible i probable i necessari que en solitari, i en la foscor de la cambra, les pronunciem. ben lletrejades. assaborint cada síl·laba. potser també farà falta un bon colp de puny damunt la taula. i un parell de llàgrimes ben plorades. o més. totes les llàgrimes. tots els esgarips. però no em ve de gust deixar-les escrites les paraules malsonants. aquí, no. aquest bloc no es pot embrutar amb paraulotes adreçades a persones que han perdut el do que els fa humans.

no som nosaltres els que ens hem d’amagar. nosaltres no tenim por de les represàlies ni demanam protecció a la policia. nosaltres no tenim el patètic aspecte del gomós, d’aquell que acota el coll i diu si, amo, si no ho faig jo ho farà un altre. nosaltres no signam sentències. nosaltres tenim la raó, tenim les mans, tenim l’ofici i tenim la paraula. ells tenen els sobres i un futur que té la forma i el pes d’una capa d’infàmia que no es podran llevar mai de damunt. aquest serà el llegat que deixaran als seus hereus. la destrossa, el balafiament, el malbaratament i l’abaratiment del somni. els seus cognoms seran l’estigma. ells han destrossat els nostres llocs de treball, però no les nostres vides. les nostres vides valen molt més que el saldo dels oripells amb què s’adornen. ells s’han endut els diners, però ara desfilen en tirereta davant el jutge. el nostre insomni és momentani. el seu, serà perpetu. les seues consciències no els permetran descansar mai més de la seua vida.

nosaltres podem mirar de cara als nostres fills i als nostres pares. ells, no. ells, no. ni avui ni mai.