Un (altre) post de diumenge
Passen de les dotze de la nit. O sigui que en realitat ja és dilluns i ja és octubre. La paraula octubre conté tota la gamma dels marrons i els ocres. No m'agrada. Em sembla un mes mediocre, incapaç de regalar-nos cap belluma. En tot cas, aquest és un d'aquells post que em neixen mentre conduesc des de la feina cap a casa.
No ha estat un cap de setmana fàcil. Em vaig incorporar dissabte a primera hora sense haver fet la descompressió dels dies tan rics que vaig passar a Barcelona. Plovia molt quan vam arribar a casa, i encara va ploure més durant la nit. Una pluja que encara no ha trobat cap mestre que li mostri a ploure. De bon matí, dissabte, a la redacció, vaig constatar una vegada més com de necessària és una televisió pública i pròxima. Per informar del que ha passat a Llorca, amb morts i desapareguts i destrosses impressionants, ja no hem pogut disposar de les imatges que ens servien els companys de la televisió autonòmica de Múrcia. Des de primers des setembre ja no existeix com a tal i ja no participen en els intercanvis de la Forta.
Aquest diumenge, també, ha estat el darrer dia de feina de les companyes de la cafeteria. L'empresa que té la concessió no els ha renovat el contracte. No he sabut què dir. Som tan covarda que a l'hora de sopar no he baixat per acomiadar-me d'elles.
He conduit a poc a poc cap a casa. Sense la ràdio. Amb la finestreta oberta. Davant de mi fa mesos que hi ha un interrogant molt gran. De goma. M'acompanya allà on vaig i té el costum de fer-molt present als semàfors vermells. Jo intent amagar-lo, fer-lo petit, invisible. A vegades ho aconseguesc, però altres em fa vergonya perquè em sembla que tothom el veu i me'l noten. Pens que l'interrogant és sonor o té una olor especial... És incòmode, sobretot quan se'm posa davall les sabates i simula un forat molt negre i profund i jo hi caic perquè algú m'ha donat una empenta
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (0) |
