Ja sé que em sum una mica tard al cor de persones que ja han opinat sobre aquesta novel·la, però no m’hi vull resistir. Fa temps que vaig decidir que només escriuria sobre llibres que m’han agradat, que no em sent capacitada per a desqualificar l’obra d’un escriptor pel simple fet que a mi no m’hagi agradat. Així és que si ara peng aquestes línies sobre Carretera secundària queda clar que ho faig perquè la lectura ha estat més que plaent. Tenint en compte que el vaig llegir d’una tirada, el divendres sant, mentre intentava refer-me d’un refredat que em va assaltar amb traïdoria, la cosa encara té més mèrit.
La primera frase de la novel·a de Carreras és premonitòria. “La carretera s’estreny després del revolt”. I sí, per a Jonàs Moll s’estreny tant que després d’aquell cap de setmana la seua vida ja no tornarà a ser la mateixa. Ben mirat, la vida de ningú no és la mateixa després del dia anterior. Aquest transitar per la carretera és la metàfora universal. El més sorprenent de la novel·la és quan comences, penses que estàs davant una obra de retrobament. Esperes trobar-te el pare de Jonàs que imagines com un vell en els seus últims dies, i els imagines tots dos xerrant a la vora del foc, evocant temps passat i esperes que el fill reflexioni sobre la figura del pare mentre aquell li desvetlla algun secret inconfessable, però per sort, no ho és això el que et trobes. A la manera de les nines russes, d’una història en surt una altra, perquè quan t’asseus a sopar amb l’Albert Soler ja veus que la carretera en té un altre de revolt, però potser no en el sentit que imaginaves, no estaves preparat i has de tornar a fer un cop de volant per continuar la lectura i llançar-te de cap dins una investigació policial que també té entrants i sortints i unes ombres que no t’esperaves. I encara hi ha la història de la relació de Jonàs amb el seu fill, i amb el seu germà, i amb la seua ex dona, i amb ell mateix...
Un dels grans mèrits d’aquesta novel·la és que és més gran del que sembla aparentment, que va creixent a mesura que el lector s’hi capfica. És com una cova que només deixa entreveure una part ínfima del que conté, i quan comences a caminar trobes tot d’estances sorprenents. I una altra cosa que m’ha semblat magnífica és l’habilitat arquitectònica de Carreras d’amagar la bastida, els artificis. La història llisca suau, com una dolça droga, i el lector no se n’adona on és fins a la darrera pàgina, quan la història no acaba, sinó que torna a començar.
La recoman, esclar
Gràcies!
Gràcies per la recomanació, Esperança. La veritat és que la novel·la pinta molt bé. Beníssim!