Esperança Camps - Dietari

Fragment

Dimecres, 4 d'abril de 2012

M’acab de beure un cafè i escric això mentre compt els minuts que hi falten per anar a recollir na Júlia de la parada de l’autobús. Avui és un dia especial perquè torna de l’acampada anual de l’escola. Només han estat tres dies. Llargs per a nosaltres, intensos per a ella. Ja sé que vindrà cansada, bruta, morteta de son... Ja sé que de la maleta en traurà un bolic informe de roba i de sabates i que seré incapaç de diferenciar entre el que ha usat i el que no, i que de cop, el cove de la roba bruta vessarà. Sé, també, que demanarà el berenar. Ens contarà que el menjar de l’alberg era ecs (sic), ens explicarà quatre coses del rafting i la piraigua, i del poc que ha dormit. Nomenarà pel seu nom el monitor més simpàtic i el més antipàtic, el que els renyava si feien massa renou a la nit. Segur que haurà estat la millor acampada de la seua vida. Cada any és la millor de totes, i ja en duim unes quantes! Mentrestant nosaltres comprovarem que ve amb totes les parts del cos senceres, que no hi ha cap nafra massa grossa als genolls o que no hi ha cap part de la seua pell embolicada per una vena. Segur que arribarà amb els cabells embullats, i un poc afònica. Ja sé que amb ella arribarà el desordre a casa i que s'acabarà el silenci que ens ha acompanayat aquests dos capvespres. I ja sé també, que en sortir de la dutxa caurà redona al sofà, perquè ens dirà que no té son per anar al llit, i que son pare l’haurà d’agafar en braços per a dur-la a l’habitació. Serà així, esper.