Esperança Camps - Dietari | La mà que Vicent Usó diu que no és de ningú, però tots sabem que és seua

La mà que Vicent Usó diu que no és de ningú, però tots sabem que és seua

Divendres, 10 de febrer de 2012

La columna d'aquesta setmana al Bon Dia Notícies l'he dedicada a la darrera novel·la de Vicent Usó. Una novel·la negra-negra, sense detectiu, ni policia, ni periodista. Aquí baix us deix el text, i aquí l'enllaç a l'article.

Abans de res, unes consideracions prèvies. Crec fermament que el lector acaba l’obra d’un autor, que la mirada del lector no és neutra i afecta el text escrit. Cada vegada tinc més clar que sense els lectors, els escriptors són personatges que fan la feina a mitges, i que les obres que no es llegeixen estan inacabades per bé que s’hagen editat en paper couché i estiguen enquadernades en cartoné. I ja posats a fer confidències, ací en deixe una altra: M’agrada llegir i m’agrada jugar. I m’agrada que un escriptor em propose un joc en cada nou llibre. I encara una altra, perquè vull ser honesta amb els lectors d’aquest columna: Conec personalment Vicent Usó i he tingut el gust de compartir amb ell i altres companys una meravellosa aventura literària anomenada Subsòl.

El llançament la darrera obra d’Usó, La mà de ningú, es va fer qualificant-la de novel·la negra. I ho és. La idea és bona. M’agrada la novel·la de gènere i m’agrada la novel·la negra i m’agraden les novel•les de Vicent Usó. Però com ja he dit m’agraden els jocs, els meccanos, les peces de disseny irregular que han estat creades per a acoblar-se a altres peces de disseny també irregular. M’agraden els jocs d’ombres. M’agraden els flasbacks i els desordres cronològics i els espais-temps rebolicats. Ah, i molt important: també m’agrada l’atzar i les seues conseqüències. L’atzar és una màquina d’escriure històries i l’escriptor només ha de saber empomar-les i presentar-les ben netes i polides.

La mà de ningú té tot això. Des de la primera frase, “Posem que fora dijous”, el lector ja sap que se li gira feina, que no podrà restar immòbil, ja sap que l’autor té juguera. Posem que fora dijous, ens posem d’acord? Si? No? Si la resposta és Si, continuem. Juntets: autor i lectora. On ens vol dur? A un poblet tranquil de França? Allà on no hi passa mai res? Home, si tot el món sap que allà on no hi passa mai res... On tot sembla en calma, hi ha una vida oculta potentíssima, i d’allí es poden poar les històries més apassionants. I que me’n dieu dels personatges? un metge vidu, tan aimant de les seues filles, un pagès, que fuma d’amagat, una malabarista, un immigrant, un transportista... Quants n’hi havia avui matí al metro o a la cafeteria, o a la cua del súper? Hi eren tots. I tots portaven la seua història gravada al rostre i a l’ànima. Només cal un escriptor com Vicent Usó per a llegir-la, per a transcriure-la, per a escriure-la, per a muntar-la, per a contar-la. I calen, és clar, uns lectors àvids de ser utilitzats en aquest joc. Posem que era dijous i que volem jugar. Posem que a mesura que ens submergim en els capítols encapçalats amb el nom de cada protagonista, tenim una mena de cuquet que ens fa coscorelles a la panxa, i que sospitem que el que s’amaga darrere les seues vides ens podrà fer mal. I posem que, a conseqüència de tot això, a mesura que els fulls vagen passant per davant nostre, els nostres ulls s’obriran més i més, i tal vegada ens costarà respirar perquè el que estem sospitant s’està convertint en realitat. I posem que Vicent Usó ens ha contat tants detalls d’aquelles vides i d’aquelles terres, i de la textura d’uns cartrons que fan de casa, i de la panxa d’un home que ha perdut el nord, i... I posem que l’autor ha utilitzat els adjectius amb tanta precisió, ha confeccionat frases que són estilets, ha acabat els capítols quan..., que ha construït un joc tan diabòlic que a ell pràcticament no li calga escriure el que tots estem pensant i tement i ens deixe una pàgina en blanc perquè siguem nosaltres, els lectors els que posem paraules a l’horror.

Posem que Vicent Usó explica que aquesta novel•la és una germanastra o madrastra, o cosina llunyana de Subsòl, i llavors, la felicitat ( i l’enveja sana) de qui fa aquests Jutipiris ja és absoluta.