Esperança Camps - Dietari

m’assec a la proa i et veig enfilat al pal.
t’admir.
les veles només amen un déu
i obeeixen els vents capriciosos.
fulleig un llibre i esper el poeta
que no ve a fer bullir la mar.
no s’encén la mar, però sí les ànsies
que es confonen amb el bressoleig de les onades,
que s’asserenen amb les pells salades
i els dits neguitosos.
t’estim.
t’asseus a la popa i agafes fort el timó.
és la solidesa de la festa de la sal, de la mar i dels cossos.
és la joia del després,
la carícia dels dofins que canten i ballen,
el sarau de la posidònia que esclata en focs artificials
i la bauxa dels ormejos embullats,
com els teus rínxols, com els meus renclins.
et desig.
fruïm la glòria de l’abans i del després,
i durant el mentrestant ens abandonam a la mar
que no arriba a bullir quan baixes del pal,
quan arries la vela, quan ens amagam sota el tendal
i jugam a fet i amagat a les entranyes d’aquest llaüt
honest i discret que ens ha regalat la carícia
i la ratlla de l’horitzó,
que ens ha dibuixat la rodonesa de la terra,
la tebior de la pell, la nostra petitesa.
no, no ha vingut el poeta que hom anomena ausiàs.