Primer de maig
És diumenge i fa sol. Primer de maig. Dia de les mares. La jornada ha començat amb una sorpresa en forma de sobre i de paquet dipositats amb delicadesa i supòs que amb nocturnitat al seient del cotxe. He vingut contenta a l'oficina. Un mocador de tons blaus i una carta feta de paraules suaus i cotonoses i clapadeta d'enganxines de formes amoroses com cors, estrelles i núvols. "Carta urgent per a la millor mare", posa. El tenc damunt la taula, junt a tota la parafernàlia que necessit per aquesta feina: tres pantalles, un teclat, auriculars, comandaments, ampolles d'aigua, intercomunicadors, les ulleres de veure a prop, un boli i pocs papers...
Quan he obert l'ordinador he escrit al Facebook de la meua mare i de les meues filles. Crec que només he posat "gràcies". Em sent afortunada, avui. El matí passa ràpid: beatificació a Sant Pere, pendents del Suprem per això de Bildu, es mor García Gasco, regastalles, encara, del casament... i la mani del Primer de Maig. Els sindicats majoritaris han decidit que per primera vegada no la faran a Madrid. Toxo i Méndez venen a València. Fa sol, a València, i demà encara és festa. El resultat és que a la mani hi van poc més de 8.000 persones segons un recompte fet per Lynce, una empresa que contracta l'agència EFE en aquests casos. Divendres van dir que a Espanya hi ha prop de cinc milions de persones que cerquen feina i no en troben.
Din amb les becàries. M'agrada canviar impressions amb elles. Són madures i molt ben preparades. Molt ben preparades, repetesc. Algunes d'elles tenen l'edat que jo tenia quan va néixer la meua filla major. Elles ressalten això. Són becàries amb 27 anys i sense cap esperança de trobar una feina que els permeti sortir de la casa dels pares, fer una vida autònoma, tenir projectes. Parlam de la poca assistència a la manifestació del Dia del Treball, de la crisi de tot tipus, de la necessitat d'un canvi de model. I parlam també de la gent que es quedarà, que ens quedarem, pel camí quan el que s'anomena la veritable crisi ens atrapi a tots com un tsunami.
Inevitablement pens en les meues filles. Veig el sobre amb la carta i els adhesius esponjosos on em diuen que sóc la millor mare i em donen les gràcies. Gràcies de què?, pens. De no ser capaç de deixar un món millor que el que jo em vaig trobar? De no sebre què he de fer per canviar les coses?, per llegar-les un món en crisi?
Textos diversos |
Següent | Anterior | Comentaris (1) |
Som responsables del que som
El seu món, de bon segur, no és així. I és des d'on elles albiraran l'altre, més procel·lós. La seguretat de sentir-se estimades dóna un excel·lent ritme a la braçada. Això sembla que ho has fet molt bé. Pot llegir-se en la carta (i en el sobre, abans d'obrir-se).