Esperança Camps - Dietari

Confessió (història d'un florero)

Probablement és perquè ahir vaig anar a l’Institut Àlvaro Falomir d’Almassora que m’ha tornat al cap el pensament recurrent de la importància de tenir bons professors. De com d’important és la seua feina. És una importància important (la reiteració és voluntària). Vull dir que no és important perquè un alumne sigui més o menys brillant, o perquè tregui més o menys bones notes. Un bon professor és important perquè la persona sigui més o menys persona. Sigui en el sentit profund del verb ser. Ser de veritat. Ser feixugament i no lleu.

I potser és perquè vaig estar amb quasi un centenar d’alumnes de batxillerat i els seus professors, esforçats i vocacionals, que avui he tornat a somniar amb una monja. Crec que és la primera vegada que ho escric, però, tot i els anys que fa que vaig deixar l’escola de les monges, encara em ve al cap la imatge de la madre Ascensión. Acab d’escriure el seu nom i m’escarruf. La imatge física imponent. Aquell petit defecte que tenia quan parlava. Aquell deix de superioritat amb que et mirava. Ella va ser la persona que un dia, quan jo anava a sisè d’EGB i suspenia un munt d’assignatures, va citar els meus pares a una reunió per a dir-los que em traguessin de l’escola, que em duguessin a una fàbrica a fer sabates perquè mai no arribaria a res, que era poc més que un florero a l’aula. Escric la paraula així perquè així els ho va dir ella als meus pares. Un florero. Els meus pares li van respondre que ni pensar-ho; que acabaria l’EGB i que després ja ho veuríem. Vaig acabar l’EGB. Vaig anar a l’institut a fer BUP i COU i em vaig trobar amb uns professors magnífics. Cada un a la seua manera em feien tenir ganes d’estudiar, de llegir, d’escriure, de veure món, i de no anar a fer sabates a la fàbrica (vull que s'entengui que amb això no vull menystenir les persones que treballen a una fàbrica de sabates o del que sigui; era la monja qui els menystenia amb aquella expressió). I, sobretot, d’anar-me’n a estudiar per arribar a fer realitat una vocació que tenia feia anys. No era revenja ni res semblant, perquè era molt feliç i la felicitat impedeix qualsevol desig de revenja, però quan em vaig llicenciar vaig tenir moltes ganes d’anar a l’escola per explicar-li a la madre Ascensión que probablement era el seu model d’ensenyar i de tractar amb un material tan sensible com les persones petites, el que només servia com a florero. I quan vaig començar a fer feina a la ràdio, hi pensava. I cada vegada que tenc la sort de publicar un nou llibre l’olor i pens en ella.

I en llegir El primer home d’Albert Camus em van caure les llàgrimes (literalment) quan vaig topar amb el passatge en què explica com el seu professor va haver de batallar durament amb la seua àvia perquè ella el deixés continuar estudiant. I després Camus li va dedicar el premi Nobèl. Al mestre. Al bon mestre. A l’home sense el qual ell no hauria sortit de la pobresa d’aquella Algèria on va néixer. I vaig tornar a pensar en aquella monja que va dir als meus pares que jo era un florero. Els meus pares, per sort, no li van fer cas. I per sort, a l’institut vaig trobar aquells professors que em van sebre veure persona i no floreros. I per sort, les nostres escoles i els nostres instituts són plens de professors que remen a favor de les persones i contra els floreros.

.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura