Esperança Camps - Dietari

"Alguns lectors s'han posat en contacte amb mi per explicar-me detalls de la història". Entrevista a Maite Salord, autora de 'L'alè de les cendres' (I)

fotos Prats i Camps

Maite Salord (Ciutadella, 1965) trenca un silenci literari de set anys amb la novel·la ‘L’Alè de les cendres’ (Editorial Arrela, 2014). Amb aquesta obra compleix amb un encàrrec que la seua mare li va fer pocs mesos abans de morir i trenca un altre silenci més llarg i dolorós, el que va embolicar les vides dels vençuts de la guerra civil. La novel·la està construïda a partir de diverses veus que donen una visió polièdrica de la vida a les Illes els anys anteriors a la guerra, durant la guerra i també durant la postguerra. Salord ha tardat més de vint anys a poder complir amb el compromís contret i diu que ha quedat exhausta però satisfeta perquè, afirma, ha après a escriure. ‘L’alè de les cendres’ es presenta a Barcelona el 14 de setembre.

El dissabte de Sant Joan, després del Caragol des Born vaig tenir un encontre molt breu amb Maite Salord. Ens hem de fer un cafè, el mes d’agost trec una nova novel·la, em va dir. No vam tenir temps de més. El cafè, sol, sense sucre i amb una aigua amb gas, ens el vam prendre unes setmanes més tard al Cercle Artístic. Era un matí plujós de juliol que va provocar uns quants embussos a la plaça del Born i una invasió de turistes amb impermeable davall Ses Voltes. Allà, a una de les taules del fons, mirant el port, va començar a explicar-me la gènesi de ‘L’Alè de les cendres’ i em va contar alguns detalls de la història de la seua família materna. Però vam parlar de moltes altres coses. Va ser una mena de teràpia després d’un hivern molt feixuc que per a la professora i política ciutadellenca culminava amb la publicació d’una novel·la que feia més de vint anys que provava d’escriure. La pròpia autora ho ha explicat moltes vegades. La seua mare, en veure que a ella li agradava escriure, que ja havia fet algun conte, li va insinuar que potser la seua seria una bona història per a fer-ne una novel·la.

Després del cafè al Cercle va venir el de ca n’Ulises, també sense sucre i amb aigua amb gas. I encara n’hi va haver un tercer, a casa seua. Tots ells degudament documentats a Instragram. Vam quedar a les nou i mitja del matí de dimecres 27 d’agost, quan el mes de vacances ja dequeia i una setmana després de la presentació de la novel·la davant dues centes cinquanta persones al Bastió del Governador. Un èxit que Maite Salord no s’esperava. Jo me pensava que seria una novel·la que arribaria al lector, però més a poc a poc, que d’entrada no suscitaria tant d’interès o tantes expectatives com hi ha. Una de les coses que d’alguna manera anaven a la contra de la novel·la és que feia molts d’anys que no publicava. ‘La mort de l’ànima’ és del 2007. Fa set anys i això és moltíssim quan te diuen que d’alguna manera cada dos anys hauries d’anar publicant per mantenir els lectors com a mínim. Jo no sabia quina seria la reacció dels “meus” lectors. I a més a més, amb una novel·la, amb una temàtica dura, que realment no és una lectura agradable per desconnectar de la realitat, sinó que te suposa un esforç també a nivell emocional.

LA NOVEL·LA GLOBAL SOBRE ELS VENÇUTS

Però els lectors hi eren, cosa que, segons diu, la fa molt feliç, i s’han trobat amb una novel·la sòlida, ben construïda, dura, emotiva... literària. La gran novel·la global sobre els perdedors de la guerra civil a les Illes, en paraules de l’historiador David Ginard. I la pregunta és automàtica: s’hi sent còmoda Maite Salord amb aquesta definició? L’escriptora es pensa molt bé les paraules tal vegada per a ordenar-les, o per a frenar l’entusiasme. En (David) Ginard és en aquests moments la persona, junt a en (Josep) Massot, que més han estudiat aquest període, és una persona que coneix la història i quan fa una afirmació d’aquest tipus et fa pensar. Penses, no ens coneixem tant com per veure’s en el compromís de posar-me aquesta etiqueta. Jo entenc que no ho és per compromís. Li vaig passar la novel·la com a historiador i penses que realment, sense anar-ho a cercar, una família concentra tots els drames possibles d’una guerra en ella mateixa. Supòs que quan ell diu “novel·la global”, és perquè aquelles persones a qui van matar un familiar s’hi poden sentir reconegudes, gent tancada, gent a camps de concentració, gent que no sap on té enterrats els seus morts, gent que es va exiliar, gent que va viure la guerra essent republicà al bàndol nacional... és que sense anar-ho a cercar passes revista i surten moltes coses i penses que realment poques famílies tanquen tot aquest desplegament de drames en una sola. De tot això va ‘L’alè de les cendres’.

Maite Salord gesticula molt quan parla, cosa que fa feliç el fotògraf, i riu quan li dic que és l’Almudena Grandes de les Illes, per allò dels episodis de la guerra inacabable. Perquè inacabables són els daltabaixos patits per la família Escandell. Una de les virtuts d’aquesta novel·la és que me sembla que a partir d’ara podré, podrem conèixer la història o molts més elements de la història dels que coneixia abans d’escriure-la. Ha servit de detonant perquè persones que sabien aspectes de tota aquesta història s’hagin posat en contacte amb mi i me l’hagin explicada, o m’han donat detalls que jo desconeixia, o me l’han matisada en un altre sentit. Evidentment, hi ha coses que com que jo no hi era no sabia que passava i per tant has anat fent, has anat creant... Em consta també que aquesta novel·la ha servit perquè gent s’interrogui sobre la seua pròpia família, que això jo crec que és important. Recuperar la memòria. Saber d’on venim i saber que les coses s’han de conèixer per no repetir errors i en canvi s’han silencia molt.

Aquest és el silenci que la pròpia Maite Salord va viure a casa. Quan sa mare va intentar desfer-lo mai no era gaire explícita en el que li contava. La seua mort sobtada va obrir un interrogant gegant que és a l’origen de la novel·la. Obrir la caixa, descobrir la veritat ha sigut un exercici paral·lel al de l’escriptura. Quan coneixes, coneixes amb totes les conseqüències, i sebre no sempre és lo més fàcil. Evidentment, les persones actuen i reaccionen d’acord amb allò que han viscut. Si tu desconeixes el que han viscut, moltes de les seues reaccions no les entens, o les entens malament. I això fa que tornis a moltes coses del passat per reinterpretar-les. Cada fill viu els seus pares d’una manera diferent. Els pares són els mateixos, però les circumstàncies són diferents. Els meus germans majors van viure moltes d’aquestes coses molt més que no ho he viscut jo. Per exemple, els viatges a Palma quan jo vaig néixer estaven molt més separats en el temps i eren més pocs, per ells eren més intensos. Però és curiós, que sigui la que més poc ha viscut tot aquest món, la que l’hagi sabut captar més. Jo som la petita, i per tant, crec que la relació que vaig tenir amb la meua mare ja més major era una relació diferent. Quan torn d’estudiar de Barcelona venc a viure aquí, i tenia una relació. No vol dir que fos la que la veiés més, perquè no ho era, no tenia un contacte més diari i quotidià, però trobàvem aquells moments en que podien sorgir històries d’aquestes.

nota: aquesta entrevista té una segona part que serà publicada demà a aquest mateix blog.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura