Esperança Camps - Dietari

Protestes

Fa molts anys, tal vegada el 1975 ó el 1976, no ho record exactament, a Ciutadella es va posar en marxa una campanya per demanar la construcció d’un hospital comarcal. Jo era molt petita, però record aquell moviment. Em sona que fins i tot hi havia una cançó que deia alguna cosa com “....exigim un hospital comarcal a Ciutadella”. Per la campanya també es van fer unes samarretes. Eren blanques i a la part de davant hi havia una imatge molt semblant a la que il·lustra el post. Una H d’hospital. No calia més. Les samarretes van tenir molt d’èxit. Se’n veien moltes pel carrer. Les autoritats municipals es van espantar i van fer una crida demanant al jovent que no se les posés durant les festes de Sant Joan (ja sabeu, les millors festes del món). Calia, deien, respectar la festa, no embrutar-la amb les reivindicacions, ni mesclar-les amb “política”. Ja he dit de quins anys estem parlant, i la “política” encara feia molta por justament a les autoritats polítiques... Afortunadament, els ciutadellencs no van fer cas a l’advertència, i durant les festes de Sant Joan d’aquell any es van veure moltes samarretes amb la reivindicació. I és clar, hi ha moltes fotos dels moments claus de la festa on es veuen les H. I no va passar res. Les festes es van viure amb l’alegria habitual i els protocols es van seguir al peu de la lletra... Ah, l’hospital comarcal no es va construir mai a Ciutadella.

Tot aquest preàmbul tan llarg m’ha vingut al cap aquests dies arran de les protestes i xiulades que s’escolten a la plaça de l’ajuntament de València abans i després de les mascletaes. Aquesta primavera, els ciutadans estan prenent els carrers i les places i demanen el que consideren just per a ells, o protesten pel que consideren errors dels governants. I ho fan quan troben que ho han de fer, en els llocs que ho han de fer i davant de qui ho han de fer. I protesten, és clar, quan tenen a l’abast els altaveus més adequats per a donar a conèixer la protesta a la quantitat més gran de gent que sigui possible. El balcó de l’ajuntament de València és un gran aparador, i al mateix temps un mirador fantàstic. Allà, durant 19 dies seguits, hi ha les autoritats i els seus convidats disposats a gaudir, des d’un setial privilegiat, d’un espectacle impressionant. Un espectacle, el de la pólvora, pagat amb els diners que saldam tots els ciutadans a través de les taxes, els impostos i altres tributs que cada any ingressam a les arques municipals i autonòmiques. També hi ha, al balcó, les falleres majors i les seues corts d’honor, que llueixen uns vestits meravellosos, i van en uns cotxes flamants i, entre altres privilegis, quan s’acaba el “regnat” l’ajuntament els regala un viatge, també amb els doblers públics... Els ciutadans estan baix, a peu de plaça, esperen hores drets, estrets, acalorats perquè comenci la mascletà... i des d’allà alcen el cap i demanen als de dalt que els escolten. Ho fan amb xiulades, amb crits, amb pancartes, amb llibres, amb targetes vermelles, amb tabals i dolçaines... amb el que tenen a mà i que amb prou feines pot competir amb el sistema de megafonia que amolla a un volum diabòlic cançons que res tenen a veure amb la festa.

I aquí és on ve la polèmica. Les falleres majors se senten ofeses per les protestes, les autoritats agafen la bandera i diuen que els ciutadans de baix, aquells que protesten, ofenen les falleres i la pilota creix, perquè ja parlen de mala imatge de les falles, de politització i d’intent de destruir-les i de... Em sembla que no. Els ciutadellencs que es van posar la samarreta demanant un hospital a finals dels anys setanta no tenien res contra els caixers i cavallers de la festa, ni contra els ciutadellencs que no es van posar la samarreta. Els estudiants, els metges, els funcionaris, els mestres que demanen unes condicions de treball més dignes, no tenen res contra les falleres majors de València, ni contra la festa, ni contra la resta de valencians o visitants. Protesten contra les autoritats que guaiten cada migdia al balcó de l’ajuntament. No s’han de confondre els termes. Les falles continuaran sent unes festes tan bones com es vulgui que siguin encara que els ciutadans expressin el seu desacord amb la gestió que fan els polítics d’assumptes tan importants com l’educació o la sanitat. La festa està per damunt de les persones que les presideixen. Sempre guanya la festa.

Els governants que ocupen llocs de responsabilitat perquè han estat elegits democràticament han de sebre que en el càrrec hi va el privilegi de presenciar la mascletà des del balcó de l’ajuntament i de ser aplaudits, i el “marró” d’aguantar les xiulades dels ciutadans indignats. I ho han d’assumir sense acusar ningú de ser mal valencià, o mal ciutadà... I em sembla que entre les prerrogatives dels governants no hi ha decidir ni imposar quan els ciutadans poden o no poden sortir el carrer a protestar, ni on poden fer-ho, ni a quin volum. Fa molts anys que vivim en democràcia, i els drets a la vaga i a la manifestació els recull la constitució. I el dret a picar de peus, sense fer mal a ningú, crec que la ciutadania se l’ha guanyat a pols.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura