L’altre dia vaig veure un grup de facebook que es deia “yo también tuve un bloc cuando estaban de moda”. Idò, ara resulta que els blocs es veu que no estan de moda. Quan van començar, no fa tants d’anys, molta gent hi va veure l’oportunitat d’expressar-se i publicar opinions i relats amb una absoluta immediatesa. Eren això, els blocs. Ho són encara. Ho serien si no fos perquè la immediatesa ja no la trobam a la pantalla de l’ordinador, sinó a les dels mòbils o tabletes. A vegades costa distingir un mòbil d’una tableta, crec que és això que volen els fabricants. Bé, com que la immediatesa té un suport de mida més petita, els missatges, els “pensaments” d’aquells que necessiten expressar-se, han de ser més curts, més condensats... Moltes vegades no són tan sols idees pròpies sinó que comparteixen continguts que han vist per aquí i per allà. Per això el Facebook i el Tuenti s’han posat tant de moda. Ara els blocs són tan estrafolaris com carcamals, com calçons de pota d’elefant o camises florejades. I com que encara fa vessa escriure tant com un comentari al Facebook, el twitter fa furor. En menys de 150 caràcters la gent pot contar la seua vida, donar una exclusiva o clavar la gamba. Es veu que els “famosos” van escassos de temps i són addictes al twitter, i per això claven tantes vegades la pota, diuen tantes tonteries.
Una companya de feina em va mostrar el seu iphone amb el seu twitter, em va explicar meravelles de l’invent. I és clar, per no quedar endarrere em vaig obrir un compte. No amb el meu nom, que es veu que algú ja el té semblant, o no sé què. El sistema em suggeria que fos original, i és clar... vaig posar deshabitat, bé no, crec que s’escriu @deshabitat. I ara què? Em vaig posar a seguir (seguir té encara unes connotacions més fortes que “fer-se amic”, seguir és com bíblic) diaris, revistes, programes de televisió, escriptors, editors... és a dir, als mateixos “amics” que tenc al Facebook. És a dir, si entr al twitter, cosa que no faig gaire sovint, em trob les mateixes notícies, comentaris o xafarderies que ja he llegit al FBK i als diaris en línia. Resumint, que tenc o estic a twitter, no sé gaire per què, que seguesc una trentena de persones animals o coses, i que a mi em segueix una persona. I és clar, diré el seu nom: el company periodista i escriptor Xavier Aliaga.
Potser no estan de moda, però són útils. Jo en seguesc uns quants, entre ells el teu, que em resulten molt profitosos, i tinc, també, els meus. No estaran de moda però potser ara és quan han trobat la seua veritable utilitat.
Ben escrit aquest post, cosa que demostra que els blogs o blocs encara estan de moda. Per cert, jo vaig tenir la temporada FBK i ara tinc la temporada Twitter. Això sí, quan sóc al carrer o a la feina, intento oblidar-me de tot això, i ho deixo per moments com el d'ara. Cada cosa té el seu moment i el seu espai.
El facebook s'ho engoleix tot
No es qüestió que estiguen de moda o no. El que passa és que tot cap al Facebook. Hi ha qui amb uns escassos coneixements de programació es col·loca el blog, el YouTube i el que faça falta.