Esperança Camps - Dietari

Dies rars

Són dies rars, aquests. Han passat moltes coses i tenc la sensació que no les he païdes totes. Ara, quan escric això, em sent com la planta carnívora que tenc a la finestra. Ahir li vaig posar una moscassa damunt una de les fulles i en notar-la es va cloure com una copinya. Vint-i-quatre hores després, les restes de l’insecte continuen entre les fulles, incloses les ales...

Ara fa just una setmana, la meua mare em telefonava des de Ciutadella per dir-me el que feia dies que sabíem que era inevitable. S’acabava de morir el meu avi. Tenia 99 anys. Dijous de bon matí vaig agafar un avió sabent també el que ja era inevitable, que aquella mateixa nit es deixaria veure TV3 al País Valencià. Que absurd, tot. A la sala d’espera vaig intentar escriure un text per penjar-lo al blog i programar-lo perquè sortís publicat al mateix moment de l’apagada. No vaig ser capaç. Em vaig començar a enfilar amb la pobresa que significaria per tots nosaltres, amb la pèrdua irreparable que representa per a una societat el tancament d’un mitjà de comunicació. I en aquest cas, en com d’orfes ens sentiríem en no poder triar un mitjà que parlés la nostra llengua. I un moment donat, quan ens vam cridar per pujar a l’avió no vaig sebre si estava escrivint sobre la desaparició de TV3 o sobre la mort del meu avi. O sobre totes dues coses.

Una estona abans del funeral vaig anar al Castell de Sant Nicolau. Hi havia temporal. Vaig fer quatre fotos amb el mòbil. Feia vent i els ennivolats tapaven el sol. Un capvespre ferotge de febrer. Feia més de vint anys que el mes de febrer de era a Ciutadella. Altres mesos de l’any, sí. Però febrer, no. Ja ho sé, pensar això pot ser estrafolari. M’hauria agradat veure la posta de sol, però vaig veure entrar una balandra que s’enfrontava a les ones i em va agradar més.

Vaig tornar a València divendres a vespre. El correu bullia de propostes per protestar contra el tancament de TV3. Hi havia el manifest personal de Manuel Baixauli que em vaig fer meu. I vaig pensar una vegada més que tenia molta sort de tenir uns amics tan lúcids que havien posat de dol el FBK de Subsòl, i el bloc, i que escriuen d’aquesta manera tan encertada. Tornava a ser a València. Dissabte havia de treballar. Amb dignitat, com sempre. Amb professionalitat, que és el que m’exigesc cada vegada que entr al pàrking. No record de què vam parlar a la meua secció, perquè els companys d’Internacional necessitaven molts minuts.

Dilluns ens vam concentrar a València. Hi havia els amics de sempre. Els Unais, n’Esther, na M. Josep, n’Empar... els de sempre i els de cada vegada perquè això sembla que és un cicle infernal. Avui torna a ser 23 de febrer i en Ruiz Mateos torna a fer endemeses i pens en els pagesos de Menorca que són els que mantenen el paisatge aquest que tant ens agrada, i en el retall de llibertats... i mir la finestra, i fa sol, i veig que la planta carnívora encara no ha digerit la moscassa i jo he escrit un post llarguíssim.

Comentaris

Josep Blesa

HAS ESCRIT UN POST PRECIÓS

Josep Blesa | 23/02/2011, 16:43

L'has escrit amb l'ànima - no amb els dits- i el cervell, tots dos, ballant.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
'La improbable vida de Joan Fusterlobra col·lectiva Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura