Esperança Camps - Dietari

El soterrani... gràcies a Subsòl

Un dels millors regals que fins ara m'ha fet Subsòl ha estat tenir l'oportunitat de relacionar-me amb Unai Siset. Vull dir, formar part d'un grup de gent amb qui compartesc una mateixa afició, passió, tal vegada algun dia, ofici: la literatura. Ja ho he dit i ho he escrit altres vegades això, però ara hi he d'insistir.

Durant la gestació de Subsòl hem parlat molt de literatura entre nosaltres. Ara, també. És habitual que, emmig d'un dinar Manuel Baixauli t'estampe a la cara una pregunta directa: "recomana'm un llibre que t'haja impactat". O, "quins tres llibres són els més importants per a tu". O, "quin és el teu autor"... El viatge a Barcelona de fa prop d'un mes per a presentar Subsòl va acabar, és clar, amb la visita a dues o tres llibreries. A La Central del Raval els vaig dir a Vicent Usó i a Manuel Baixauli: trieu un llibre d'aquí dins que voleu que em llija. Fa uns dies que l'he acabat i encara l'estic digerint: Soterrani, de Thomas Bernhard. Tots dos em van mirar molt rar quan, durant el dinar, van sebre que no havia llegit res d'aquest autor. Tenc moltes mancances, ho sé. I ells saben el meu comportament fan quan un autor m'agrada. Així és que, amics: gràcies!

El soterrani és l'obra curta més llarga que he llegit mai. L'acabes de llegir i encara la llegeixes. És com una teranyina gegant que t'enganxa. L'estil és rar i complicat. Un sol paràgraf de cent-vint pàgines.Baixauli diu que li encanta perquè és imperfecte. I és cert: és imperfecte, però és com una piconadora. Mentre el llegia, pensava en Herta Müller. El punt de vista és el mateix: un jove, quasi un fillet que acaba de passar una guerra. Bernhard en parla molt poc de la guerra, només a la part final del llibre, quan pren una mica de distància i reflexiona sobre el "què ha fet a la vida". No cal parlar de la guerra quan els seus efectes devastadors estan tan ben explicats.

A la novel·la que és la segona part de la pentologia de les memòries de l'autor, explica com era la vida a una barriada de Salzburg per un jove de 16 anys. Ho conta des de la distància però amb aquell punt de vista que té un puntet de naïf, com llevant-li importància. Només cap al final, quan explica com va començar a rebre classes de cant, es permet allunyar-se del barri. Sense necessitat de gaire adjectius, el lector nota el benestar que el narrador troba al costat del piano, al costat del seu avi, i, sense que un se n'anodoni, Bernhard ens situa al final de la seua vida. Ja és un adult que escriu, que reflexiona sobre els camins traçats que no vol seguir, sobre l'ofici d'escriptor... Ell ha sortit del soterrani i del barri. Però sempre hi ha un mirall. En aquest cas, en forma d'operari que forada canonades.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura