Ha plogut avui vespre. És polida la pluja quan no te l'esperes. Com quan et fan un regal encara que no sigui el teu aniversari. Inesperadament, plovia quan he sortit de l'oficina. Poquet, lentament i pausada. He caminat a poc a poc fins a l'aparcament. A la llum de les faroles, la pluja semblava renclins de pèl de cuca a punt per ser teixits i crear una xerxa gegant, que ens abraçaria a tots.
He conduit a poc a poc, amb la finestra mig abaixada per deixar entrar l'aire humit dins el cotxe. La nit era tèbia i a la ràdio, com cada diumenge, parlaven de futbol. Del meu Barça i del seu Madrid antipàtic i un poc xulo.Una brigada municipal regava el carrer. Sí, al Pont d'Aragó. L'home es protegia el cap amb una caputxa perquè mentre ell regava amb una mànega a pressió, el cel deixava caure aigua. Més tranquil·la, però igual de banyada. Plou aigua banyada em deia l'avi Martí quan jo era molt petita. A tots els cosins ens ho deia. Nosaltres hem crescut, i ell s'ha fet vell: li falten dies per fer 99 anys.
Ara som a casa. Torn a escriure un post de diumenge a la nit, a aquestes hores de frontera. Els carrers són banyats. Els fanals il·luminen la buidor i jo pens en el meu avi que és a Ciutadella, i en les meues filles, que dormen i reposen en previsió d'una altra setmana d'exàmens durs. A la feina no hi ha res a remarcar, aquesta setmana.
La foto que il·lustra el post és d'Unai Siset. Tots set ens vam trobar divendres a Alzira, al sopar dels premis que porten el nom d'aquesta ciutat. Set-centes persones diu que hi havia. I a la taula n. 40, aquest senyal que es veu a la foto: Taula d'Unai Siset. Vam riure. Vam fer bromes. I vam tornar a parlar de la sort que ha estat per a nosaltres compartir l'aventura de la creació de l'artefacte literari Subsòl.