Fa poc més d'un mes na Laura Bañón, del Diari Menorca, em va demanar un article per la revista de Sant Joan. Li vaig dir que no, que em sabia greu, que tenia altres feines pendents i que m'ho demanava amb massa presses i corregudes. Mentida! Escriure Sant Joan em fa un pànic insuperable. No en sé. Més enllà dels tòpics no sé què dir. Tenc molta por.
Arena, pols, cavalls, suor, sentiment... i què més? La festa més gran, caragol, guindola, tambor i flabiol, emoció. Val, d'acord, però què més puc dir de la festa que no s'hagi dit encara? Que plor cada vegada que veig Foc i Fum? Que el diumenge des be escplic als meus companys de feina en què consisteix? Que intent transmetre a les meues filles valencianes què significa emocionar-se quan sa somereta surt de ca'l Caixer Senyor?
En els últims anys he enviat algun article al parell de revistes de Sant Joan que s'editen a Ciutadella. També he escrit per mitjans digitals, i vistos ara em semblen textos ben xerecs i perfectament prescindibles... No en sé d'escriure Sant Joan.
Admir els poetes. Cada any cerc amb fruïció l'estampa de la Missa dels Caixers per veure com algú ha pogut trobar una combinació nova de paraules per continuar fabricant emoció als lectors. El meu llibre de capçalera és Galops i Glops, i és clar, el primer de tots els poemes, Àncora/Arrels, i els dos primers versos: "encara sé d'un poble que viu sota l'elegíac so de les campanes" ressona dins el meu cap com un mantra. I la versió cantada de Mariàngels Gornés és la "melodia" que es dispara quan em telefonen al mòbil. Els comapnys de feina s'esglaien cada vegada, però no sé de què s'espanten perquè l'any passat sonava directament el tambor i el flabiol, i fora de temporada sona Si vens, de Ja t'ho diré.
Em costa escriure Sant Joan, i per això no ho faig. I en certa manera, no m'importa gens no sebre escriure Sant Joan mentre la meua pell i el meu cervell i el meu cor encara sapin gaudir de la festa.
T'entenc perfectament, Esperança. Fa molts anys, vaig col·laborar amb algunes revistes del meu poble -Vila-real- que, per la seua condició, em posaven en la tessitura d'intentar fer literatura de les festes. Vaig fer-ho algun temps -i sempre amb textos que, vistos avui, són molt prescindibles- fins que vaig caure en el detall que no sabia. Que no podia.
Re: Escriure Sant Joan
vicent: després de viure tants anys a valència i de veure el que es diu i com es diu sobre les falles, les fogueres, la magdalena, he arribat a la conclusió que el de les festes és un gènere molt complicat. i si es tracta de les del propi poble que, evidentment, "són les millors del món"... la cosa es complica.