ni tan sols sé què vull dir. aquest post és automàtic. he obert el document de word perquè he entrat al petit estudi on últimament faig feina i m’ha vingut al nas una flaire de sabó, de roba neta, unes còssigues al nas, que encara no m’han abandonat. a la galeria on dóna el finestral, la meua mare ha estès una rentadora de camises del meu pare. ara estic tota sola al pis. fa un dia blau i calorós avui. corre una petita briseta que va de la part de davant a la de darrere de la casa. una, dues, tres, fins a quatre camises del meu pare. de retxes i de quadres, de màniga curta. totes esteses amb cura, pel coll, per evitar la planxa. he connectat la ràdio de l’itunes, he omplert el meu bòtil amb aigua fresca, he començat a llegir un llibre magnífic de Rafael Chirbes, he pres notes, he begut aigua, m’he fet un cafè amb gel, he consultat el correu i el facebook, i he continuat llegint, i l’olor de net, l’olor del sabó que la meua elabora a casa i que empra per a rentar les camises del meu pare continua omplint l’estudi. he deixat la lectura i he obert aquest document de word. he fet una foto amb el mòbil. la falguera que em va regalar la meua amiga Esther continua creixent. tal vegada també li agrada l’olor de les camises acabades de rentar, esteses amb primor, sense cap arruga. i ara, quan acabi d’escriure això, baixaré la foto a l’ordinador i la penjaré al blog junt a aquest text automàtic, i esper continuar gaudint d’aquest capvespre del mes de juny i de l'oloreta de la roba neta mentre acab la lectura del llibre de Chirbes que un dia comentaré aquí.