Esperança Camps - Dietari

crisi?

un dia d'aquesta setmana vaig veure a la xarxa que es commemorava la jornada del blogaire en crisi. vaig somriure, però ara, fent un repàs a les estadístiques d'aquesta casa veig que per aquí duim una setmana en crisi. i és que la última entrada la vaig fer diumenge passat a Llavaneres per explicar m'havien anat les trobades amb els lectors. avui és dissabte i escric això des de l'oficina, després de dinar. al llarg de la setmana he tingut la temptació d'escriure alguna cosa, però després ho he retut. no valia la pena. sempre volia parlar/escriure de les conseqüències de la crisi. crisi econòmica, en aquest cas.

a vegades em fa l'efecte que la crisi és com aquell tobogan gegant dels parcs aquàtics, aquell que és un cilindre amb forma de cuc recargolat. algú et llança perquè tu tens molta por, i caus i caus i entremig fas una glopada, i després t'entra aigua als ulls, i ja no hi veus i no pots tornar arrere, però tampoc no veus el final perquè està tot fosc, i a més estàs tot xop i t'ha entrat aigua a les orelles i baixes i baixes, i a més, quan caus a la piscina ho fas d'una manera molt poc elegant, amb una cama per aquí i una altra per allà, quan no fas una esquenada....

altres vegades, la crisi econòmíca se'm representa com aquell somni recurrent en que et despertes de manera sobtada perquè et penses que caus, i quan ja estàs desperta tens por de tornar-te a dormir perquè saps que tornaràs a somniar que caus, però si no dorms, demà estaràs feta pols...

la crisi la veig, també, com un pintor que pinta quadre fantàstic però en un moment donat troba que ha de corregir alguna coseta i la corregeix, després ve algú i li diu que li agradava més com estava abans, i el pintor torna a empastifar el pinzell i la rectificació no li surt bé, i intenta tapar-ho amb més pintura, cada vegada més obscura, i al final, el quadre ha quedat d'un insuportable color gris pastós...

i encara tenc una altra imatge per a la crisi. em sembla que ens ha atrapat a tots quan estàvem nedant tranquil·lament. la mar era plana, neta i transparent. estàvem confiats. rèiem. fèiem bromes, i de cop i volta, a un lloc on mai no n'hi havia hagut cap es desperta un remolí, un engolidor. primer hi cau un dels banyistes que demana ajuda. després hi van els seus amics i van caient un darrere l'altre. la força d'aquella aigua que era tan clara i salada se'ls ha endut tots. l'únic rastre que ha quedat és un tros de banyador de flors esquinçat.

Comentaris

josepmanel

i les inèrcies què?

josepmanel | 05/06/2010, 19:46

encara és més inquietant l'aparent calma dels vigilants de la platja que s'ho miren incrèduls des de la vora...

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
'La por 'Les sabatilles rosanarrativa breu 'Loniaobra col·lectiva La cervesa de la Highsmithobra col·lectiva Assassins valencianscoord. i pròleg 'Ellas también matanobra col·lectiva 'Absintheobra col·lectiva 'La improbable vida de Joan Fusterlobra col·lectiva Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura