Ara és divendres a fosquet. Estic tota sola a casa. La filla major ha sortit una estona, i la petita continua a Sevilla. Començ a escriure el post que penjaré diumenge al blog. Diumenge serà el dia de la mare. Ja sé que això és un invent dels grans magatzems i bla bla bla. Però no he escrit mai públicament sobre la meua mare. Ella tal vegada llegirà això. Té un portàtil petit i s’ha fet instal·lar wi-fi a casa seua, i també té un perfil de facebook. Em costa escriure sobre ella. No vull ser injusta, però a la meua mare li agraden poc les ensabonades.
Ja és dissabte a vespre, matinada de diumenge: dia de la mare. La una. A la ràdio ressonen encara els gols del Barça. He d’acabar el post que just vaig encetar divendres. De la meua mare, podria dir que és la millor cuinera del món: no heu tastat mai els seus pastissets? I la tortada? O les formatjades amb carn? I l’arròs amb cabra? I els panets amb sobrassada?... podria dir tot això, però no seria just. Ella és qui ens fa les voretes als pantalons, qui pensa fredament per trobar la solució adequada a un problema ens tenalla.... però no només és això. És una supervivent.. És clar que ella, la meua mare, feinera incansable, ha estat pendent, ho està encara, de la salut de les meues filles quan nosaltres som a treballar. Ella sempre hi és.
No estic molt acostumada a escriure la tendresa. Totes aquestes coses i moltes més, podria dir de la meua mare, avui que és el seu dia. Avui jo seré a fer feina i ella serà a casa, i sense parar atenció al calendari, farà el dinar per tota la família, aguantarà queixes i demandes urgents, plegarà la roba, llegirà el diari de paper i els diaris digitals amb el seu petit ordinador portàtil. Tal vegada també llegirà aquest post que només pot acabar amb una paraula: gràcies.
Potser no és ací on hauria d'escriure, o potser si.
No sabia ni un borrall ni de la teva obra ni de què existies. He esmerçat un munt d'hores llegint el teu dietari i el blog de na Marina. De bell antuvi m'ha costat de lligar caps, però crec que ha valgut la pena l'esforç.
Gràcies
Josep-Joan: gràcies pel teu comentari. em consider una persona molt afortunada perquè tenc el pare i la mare amb la suficient salut i consicència per tenir una vida digna i autònoma que els permet gaudir, encara, dels petits plaers que els fan una mica més feliços.
Aprofit jo també per saludar-te. Et vaig llegint. La majoria dels teus articles em semblen molt interessants. Sempre intenten traure punta a alguna qüestió, o pigar-li la volta al pensament únic.
ens trobam per ca'n balearweb
Tot i el corte inglés i la cursileria, m'ha agradat llegir les teves paraules sobre ta mare, escrites no amb el cap, es veu, sinó amb el cor o l'ànima, o el que sigui que ens mou a tenir aquests moments de debilitat tendra.
I això ho entenem molt bé els que vam perdre la mare massa prest –mai és l'hora, emperò...––, em passa a mi, que ja estic prop de l'edat en que ella ja ens va deixar. Uff... tant temps, tan aviat... Gràcies pels teus escrits, Esperança.
Re: Mare
Marc: Moltes gràcies pel teu interès, i per escriure aquest comentari. Ara que ja ens hem trobat, que ja has lligat caps, com dius, ja saps això és casa teua.
salut.