Plovisqueja, les filles són a l’escola i jo he tornat a la meua “habitació pròpia” que d’alguna manera m’agradaria compartir amb Virgínia Wolf.
Fa un dia gris i fosc. L’esqueix de la falguera centenària ha tret dos ulls. El cactus s’ha ensenyorit del petit estudi: és impossible entrar-hi i no veure’l. La connexió a internet em falla constantment i pens en la carta de la companyia on em notificaven que a partir d’aquest mes m’apujarien la velocitat a no sé quants megues a canvi d’augmentar-me dos euros el rebut. Que facin el que vulguin. És una batalla que sé que tenc perduda aquesta amb les companyies telefòniques.
No tenien ganes de tornar a l’escola avui matí, les filletes. Han remenat més del compte el colacao i han retardat fins més enllà del sensat el moment d’anar a vestir-se. On és el Quijote? Cridava la major... La vella edició de Càtedra de son pare, que ha llegit aquests dies, ha aparegut enterra, entre un sofà i una cocarrossa. Evidentment, ella no l’havia deixat allà, no, impossible... De què és el bocata? Preguntava la petita. I per fi se’n van, una darrere l’altra, després de discutir perquè una monopolitza el bany.... Una em besa, l’altra no... Les motxilles plenes. L’impermeable, el paraigües. Les anècdotes que contaran als companys. Les vacances se’ls han fet curtes. Sempre són curtes les vacances dels fillets, tota la vida. També les nostres. Treballam, estudiam amb la vista posada en els dies vermells del calendari. Elles encaren el tercer trimestre. El que desembocarà a l’estiu amb tots els plans que encara estan només embastats. Nosaltres encaram el futur immediat amb el desig que la quotidianitat esdevengui rutina, sense daltabaixos, sense sorpreses desagradables.