Diumenge vaig mantenir una conversa molt llarga amb una amiga que té sa mare afectada pel mal d’Alzeimer. La meua amiga em va explicar coses impossibles d’imaginar si un no està en contacte amb una persona afectada per la que per a mi és la pitjor de les malalties possibles. Perdre la memòria, no sebre qui ets, o qui has estat. Veure un fillet petit que corre per casa i no sebre que és el teu net. No sebre com es menja un bistec o anar a cercar la teua mare que fa més de vint anys que es va morir. . . Conec de fa molts anys la meua amiga, i conec la seua mare, i la conversa, totes les converses que tenim i ella s’esplaia, em deixen amb el cor estret. Perdre la memòria és la pitjor de les crueltats. Perdre la memòria és perdre el ser, el jo. És deixar de ser.
Però hi ha altres maneres de perdre la memòria. Hi ha gent que intenta que perdem la memòria. Hi ha gent que pensa que passant una retxa d’indignitat damunt un document, els ciutadans tenim un atac d’amnèsia. Hi ha gent que pensa que rompent papers, despenjant fotografies, o escampant una espessa capa d’omertà, els ciutadans oblidam. La memòria dels pobles va més enfora que una fotografia censurada. Aquest intent de desmemoriar la ciutadania no ha començat despenjant unes fotos. Fa molt de temps que la campanya va començar. Està tot pensat i mesurat. Ara, el que passa és que l’executor no ha estat tan fi com les altres vegades. Enlloc del bisturí han agafat les tisores de podar. Ara els ha caigut la màscara.
Re: (des)memòria
Que en tens de raó! El drama de perdre la memòria és lacerant quan el vius en persones conegudes. Quan aquesta pèrdua la veus aplicar (i no és malaltia sobrevinguda, sinó pèrfida voluntat assassina!) de forma implacable des d'instàncies de poder contra un poble majoritàriament anestesiat, te n'adones del significat dels mots terrorisme i genocidi.