Dimecres a vespre amb vocació de diumenge. Les filles ja són a les habitacions. Crec que encara no dormen: l’excitació de les dues darreres jornades ha estat massa extraordinària, i demà han de tornar a la vida normal sense fer cap mena de descompressió. Pas a l’ordinador alguna de les notes que he escrit a un quadern de tapes dures amb la ploma que m’han regalat elles. Mai no n’havia tinguda cap de ploma. Sempre he anat amunt i avall amb els bolis primer, i amb els pilots i els rollers des de fa uns anys. La que m’han regalat les filletes és blava i platejada. M’encanta. Em feia una secreta il·lusió tenir-la i els reis, que són màgics i tot ho saben, ho han fet realitat. Quina meravella de nit... Contràriament al que solia passar, enguany els reis no m’han deixat cap llibre. Ho vaig demanar expressament: el munt que tenc damunt la taula, pendents de ser llegits augmenta perillosament. Tenc por que les potes del moble no facin figa. M’agrada acumular llibres, però al mateix temps em produeix una sensació de culpa insofrible quan veig que no don abast.
Amb l’inici de l’escola i de la rutina, em fa l’efecte que comença realment per a mi l’any nou. Demà tot tornarà a la normalitat: els horaris, els àpats, la decoració de casa i, esper, la feina. La nit del 31 de desembre em vaig negar a fer-me cap propòsit per a l’any nou, però avui, a l’autovia, de nit, quan tornàvem de visitar la família, sense voler, se me n’ha formulat un. Les filles cantaven al seient de darrere. En Jesús conduïa i estava pendent del trànsit. I jo no sé on era, però quan he arribat a casa he pensat que sí, que el que m’ha estat rondant pel cap durant el trajecte, és engrescador i realitzable.