M’agrada escriure aquests posts de diumenge a vespre, ja primeres hores de dilluns. Avui al carrer fa quinze graus. La tardor ens ha agafat per sorpresa. Ja pensàvem que sempre seria estiu. He guaitat a les habitacions de les filles i he comprovat que s’han posat els pijames de màniga i camal llarg. Demà haurem de posar el nòrdic als llits. A la ràdio parlen, com sempre, de futbol, i sembla que el València va fer una proesa empatant a zero a Mestalla amb el Barça. Quina poca ambició! En fi. Pens en edredons i en canvis de roba als armaris i pens que aquests temes tenen molt poc glamour per ser escrits al blog, però m’és igual. No sé per què fa dies que pens que és aquesta quotidianitat la que em permet ser, de tant en tant, escriptora. És aquesta quotidianitat, aquests coves de roba per posar a la rentadora, o les camises per planxar, o la bossa amb el plàstic per anar a reciclar el que em permet aïllar-me i posar-me a escriure. Ah, dijous he d’estar pendent que han de venir els del gas a revisar la caldera per engegar la calefacció... Ja sé que això que acab de dir és un poc incoherent, sí. Així som.
Avui s’acaba una setmana un poc insòlita, amb un viatge a Barcelona i un altre a Vilafranca del Penedès, i un dissabte no treballat. I entre mitges, uns esdeveniments polítics molt desagradables. M’agradaria dir que són dignes d’un sainet d’Escalante o d’una comèdia de Berlanga, a qui, per cert, reten un homenatge a la moribunda Mostra de Cinema del Mediterrani que ara se celebra a València. M’agradaria, dic, però no ho és. Això és més digne d’una tragèdia grega, o tal vegada d’alguna novel•la de la màfia napolitana. En Ferran Torrent va quedar molt lluny de retratar la magnitud de la tragèdia dels nostres governants a la seua trilogia sobre València.