Esperança Camps - Dietari

Més jutipiris

Avui és juliol, però escric aquest post per al 30 d’agost. Repassant els textos de jutipiris, me n’he adonat que els primers dies tractava la bitàcola com una joguina. Una joguina nova. No sabia ben bé com anava, i escrivia sense parar, sense sentit. Després de la intensitat dels dos primers dies, em vaig aturar d’escriure. Era a València per feina, però al final de les vacances havia deixat a Menorca un familiar molt pròxim que era molt malalt. Era conscient que no el tornaria a veure viu. Va faltar el dia 31, i per això, després de l’efervescència dels dos primers dies, la bitàcola s’interromp de cop fins el quatre de setembre que és quan vaig tornar de l’illa. No els posaré tots ni sencers els posts que vaig escriure el 30 d’agost de 2004. En posaré els bocins que trobi més adequats.

30 d’agost de 2004

dédalus

Aquest Ulyse de figura que escriu la bitàcola que avui mateix ha descobert a menorcaweb s'ha enganxat, i ara té poques ganes d'anar-se'n a dormir. Ja que no li queda més remei només espera que aquests ennivolats que emmaquen el cel i li donen un color blanc i brut, rebentin en una tempesta de trons i llamps. Qui els conta els llamps? I els trons, qui els arreplega? que plogui molt sobre la meua platja. Que l'aigua arrossegui la brutesa que hi han deixat els turistes desaprensius. Que demà, que serà dilluns, el penúltim dia del mes d'agost, passi una galerna, o un delobí, o un cap de fibló. Sí. Que s'ho endugui tot menys la poesia. "....en un pueblo junto al mar, poseer poca hacienda y memoria ninguna.....no leer, no escribir, y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia...." Gil de Biedma.

És açò un bloc?

Que algú m'ho expliqui...."rere aquest nus al coll s'amuntega la infància". Ponç Pons, el gran poeta menorquí. "Tal vez tengan razón los días laborables". Gil de Biedma, també

30 d'agost de 2004

no és de plom el cel

No és de plom. Senzillament està gris i feixuc, a punt de caure damunt nosaltres. Dilluns, trenta d'agost. En literatura, allò més semblant als blocs o bitàcoles són els dietaris. S'estan posant de moda. Diuen els crítics que representen l'escriptura del "jo". El tamís a través del qual l'autor passa l'actualitat per a explicar-la. Explicar-la primer a sí mateix, perquè fa l'esforç de posar en net la seua visió del món. No obstant, "allò que passa" només és un fons que serveix d'escenari perquè el "jo" més "jo" de tots, el més subjectiu, s'esplai a gust. Aquest estiu n'he llegit dos de dietaris, de dos autors valencians. Un actual, i un altre escrit fa 30 anys, però fins ara inèdit, i que em sembla una meravella per modernitat que encara traspua, i per la senzillesa amb què està escrit. El primer és de Vicent Alonso i es titula Trajecte Circular, i el segon és del gran Joan Fuster, i es titula Dos Quaderns Inèdits. Tots dos els ha tret Edicions Bromera, de València. No és de plom el cel ni plou encara damunt la meua platja. Hi ha dues persones a prop de la mar, just al tall de l'aigua, on rompen les ones. Són ones empegueïdores, que no gosen respondre al seu instint natural que seria engolir els atrevits humans.

30 d'agost de 2004

.

granisat de llimona

N'Ulyse beu granisat de llimona i menja lacasitos. N'Ulyse ha fet crucigrames i solitaris al web. N'Ulyse ha anat a fer una calada i ha vist un borp. Estava tot sol, n'Ulyse. I el borp també. N'Ulyse està avorrit i deprimit. Té feina pendent i no la fa. Té un munt de llibres per llegir i ni els fulleja. Li han telefonat a n'Ulyse. La seua amiga, que ha tornat de vacances. Morena, clar, i amb moltes ganes de fer feina. Es menjaria el món, però n'Ulyse no està per històries. Pensa que algú se l'ha menjat a ell i no se n'ha donat compte.

Ell ha estat la magdalena. L'han sucat. Fa tant de sol i tanta ràbia!

30 d'agost de 2004

Hospital

No sonava l'Ave Verum quan l'Ulyse va anar a l'hospital. De fet no en sonava cap de música. A l'hospital hi ha la mort, i l'Ulyse l'ha vista a la cara d'un home que encara alenava. El del respirador artificial era l'únic renou que s'escoltava a aquella sala. Els familiars rallaven molt fluixet, i si s'havien de dir res important sortien al passadís. Els metges els han dit que el sentit de l'oïda i el del tacte són els últims que perd una persona abans de morir. Han d'anar alerta. No volen dir res que pugui ferir la sensibilitat d'aquella persona que només fa uns dies demanava quan es posaria bé i quan podria sortir d'allà. Volia tornar a casa per cuidar el seu hort. Prest serà el temps de sembrar les patates, i el tem està per collir. El llimoner s'ha de flitar perquè sinó, s'omplirà de poll. Es veu el port des de l'hospital. Hi ha molta vida. Barquetes i iots. Pescadors humils, i ricassos en els seus barcos de luxe. Seria molt fàcil per a n'Ulyse començar una disquisició sobre la mort, sobre com l'afrontam...però no en tenc ganes.

No sonava l'Ave Verum ni cap altra música a l'hospital. Les infermeres eren amables i complimentoses. Un somriure professional, com professional és la seua manera de tractar els malalts. N'Ulyse les ha observades i pensa que ha de ser una feina molt pesada aquesta, perquè han de repetir els gestos a cada una de les habituacions que visiten. Terminals. Així els diuen als malalts que han arribat al final de procés. Terminals, com la de l'aeroport, com les estacions. Com a metàfora no està malament, perquè les portes de la mort són ben bé un punt de sortida cap al viatge definitiu.

Teminal i viatge definitiu són expressions cursis i ridícules.

Comentaris

esperança

Re: Més jutipiris

esperança | 30/08/2009, 19:00

hola, rosa: tot això que dius és cert. als hospitals hi ha molt més que la mort, però en el cas del text anterior, rescatat de fa cinc anys, teníem la certesa que la mort era entre nosaltres. de fet, el text és del 30 d'agost i ell va faltar l'ú de setembre. gràcies per la visita. una abraçada

rosa roig

la mort

rosa roig | 30/08/2009, 18:11

he passat moltes hores a l'hospital i no diria que hi ha la mort. diria que hi ha la por, la pena i també la generositat, el silenci, l'esperança. També la mort.

Als hospitals sempre he recordat una cita, crec que de Pla, que explica que hospitals i esta.cions de trens són llocs on la gent que no es coneix parla de tot

 
'La por 'Les sabatilles rosanarrativa breu 'Loniaobra col·lectiva La cervesa de la Highsmithobra col·lectiva Assassins valencianscoord. i pròleg 'Ellas también matanobra col·lectiva 'Absintheobra col·lectiva 'La improbable vida de Joan Fusterlobra col·lectiva Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura